diumenge, 3 de febrer de 2008

Coral romput




Coral Romput de Vicent Andrés Estellés

Teatre Lliure
Sala Fabià Puigserver
2 de febrer de 2008

Dramatúgia i direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla, Eduard Farelo, Jordi Serrat, Isabel Aymerich, Núria Borràs, Nil Cardoner, Marta Roure.
Músic: Toti Soler




Anar a escoltar un poema de Vicent Andrés Estellés fa, en principi, una mica de respecte. Tret dels poemes seus més coneguts crec que és un poeta difícil de llegir. Però, com sempre, si la poesia l'escoltes o la llegeixes en veu alta s'entèn molt millor, i més si l'escoltes a vàries veus.
Comença i acaba amb la veu de l'Ovidi Montllor, que va musicar l'obra d'Estellés, acompanyat de la música en viu del Toti Soler.
Els rapsodes i els altres personatges de l'obra es mouen molt lentament, passet a passet; dona la sensació que hi són o no hi són sense adonar-te'n.
Estellés és el poeta de la vida de cada dia "l'alegria en minúscula, la de les petites coses de cada dia". Per tant et parla del dia a dia i, en aquesta obra, et parla sobretot de la mort, ja que està escrita després de la mort de la seva filla petita. "Si un dia algú us ha dit que han matat la mort, no pregunteu qui. Haurà estat un pare. Un pare o una mare!" diu en un moment del poema.
Al final de l'obra recita una oració, una pregària, impressionant. (Tercera part).
Si el voleu llegir aquí el trobareu. Primera part. Segona part. Tercera part.



Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia.
Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament .
Tanmateix, la poesia d'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: "és" a seques.

Joan Fuster