divendres, 8 de febrer de 2008

El dia del profeta

El dia del profeta de Joan Brossa


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

8 de febrer de 2008


Directora: Rosa Novell

Actors: Isaac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manel Dueso, Mònica Glaenzel, Amàlia Medina, Sergi Misas, Pilar Rebollar, Rosa Renom, Eugeni Roig, Oriol Tramvia.

Brossa és un escriptor difícil. Almenys per a mi. L'obra que vam veure, El dia del profeta, consta de diferents escenes sense un nexe definit entre elles, però sí amb un fil conductor, sempre Brossa, que consisteix en la crítica al sistema, a l'església i al militars.

Rosa Novell ha volgut recrear els teatrins de Seix & Barral en l'escenari: teló, bambolines, laterals transparents en forma d'arc, diferents nivells de decorat amb més o menys profunditat...

Cada actor representa diferents papers; papers que va anar assignant la Rosa Novell a mida que els veia actuar. És un vertader cas de fregolisme. Fins i tot els parateatrals.

Comença amb uns electricistes que fan la seva feina a les fosques mentre van parlant de coses transcendents. En el moment que torna la llum ja parlen de futbol i fan broma i gatzara. He volgut entendre que la foscor s'associa amb l'època de la dictadura quan, a les fosques, s'intentava bastir un món millor; i que ja amb la democràcia, sembla que tot estigui fet, i ja no fa falta parlar de res seriós; només queda el futbol, l'opi del poble.

El diàleg entre un cardenal i el dictador, que és molt bo, crec que va perdre una mica per culpa de la actriu nana, Pilar Rebollar, que no em va agradar en aquest paper, tot i que la irrupció d'un nan en escena pot ser molt "brossià".

Més tard, una parella enamorada que topen amb l'església: ella es vol casar i ell no creu. I es separen. Això sembla anacrònic, però nosaltres ho havíem viscut o, com a mínim n'havíem sentit a parlar.

L'escena del profeta Amós em va agradar molt. Es representa en el menjador d'una casa i el mateix Brossa n'és espectador. Sembla que així ho feia l'autor amb les seves obres: representar-les al menjador de casa del Dr. Obiols amb petit públic. La roba que porta Amós és com la que van portar a "La primera història d'Esther". Vol que hi copsem el contrast: dins la casa, Brossa, viu, alegre; fora de casa, ambient trist, gris; i una finestra de records, únic record agradable: un esquiador baixant pel carrer Balmes en la nevada del 62.

L'últim acte ens presenta dues velletes beates que, durant la guerra, mantenen en salmorra un capellà que se'ls ha mort de sobte a casa.

Acaba amb els electricistes de la primera escena, muntant una traca i cremant els mobles, crec, de la casa del dictador.

Enmig dels tres actes de l'obra, Rosa Novell ha tingut l'encert, per a mi, perquè no tothom hi està d'acord, en representar a la "corbata" -escenari que queda entre el teló i el públic- trossos d'altres obres de Brossa: dos streaptease, un masculí i un femení -homenatge a Christa Leem del Molino- en el primer entreacte, i un pianista -homenatge a Carlos Santos- i una cantant d'òpera -homenatge a Anna Ricci- en el segon.

També es veu en transparència els actors bellugant-se i preparant-se per actuar, en els laterals de l'escenari.

Brossa és un autor d'avantguarda, la seva obra és com un joc, com un calidoscopi on tot es pot veure des de diferents angles. No sabem on hagués arribat si no hagués viscut en plena dictadura, si hagués tingut llibertat d'expressió. Segurament el teatre hagués tingut un abans i un després de Brossa.

Rosa Novell: el seu coneixement de Brossa, així com una gran lucidesa en la recreació personal d'un món tan singular, han donat lloc a una obra còmica, on es critica el poder i l'opressió, de forma original i provocadora.