diumenge, 10 de juny de 2012

La tragèdia de Cal Pere Llarg

La tragèdia de Cal Pere Llarg
Aiguafort
de Eduard Girbal Jaume
Edició d'Enric Cassasses

Mirmanda
Edicions de 1984


Endreça
A Caterina Albert, -lleona de les Lletres Catalanes-, en homenatge.
L'autor
Dia de la Candelera 1920
 
 
 
A cal Pere Llarg sempre ha sigut a cal Pere Llarg. Que el cap de casa s'hagi anomenat Pau, Pere o Berenguera, sempre se li ha dit "el Pere Llarg", i quan conviuen a la casa avi, pare i fill, aquell és "el vell Pere Llarg", el segon "el Pere Llarg" a seques, i el darrer "l'hereu" o "el noi Pere Llarg".
I amb les dones passa igualment. Hi la "la Pere Llarga", "l'àvia Pere Llarga" i "la jove Pere Llarga", i les noies són "les noies Peres Llargues" mentres no surten de la casa. I encara quan, de casades, ne surten, dura molt temps que es diu: "la Pere Llarga de Ferreric" o "el Genís de Bergús, casat amb una Pere Llarga".
 
 
Aquesta obra pertany a una tetralogia que s'ubica a Salo, a les terres de Sant Mateu de Bages, petit poblet on va passar una temporada l'autor i on pertany la masia de cal Pere Llarg.
El Peret de cal Pere Llarg ja té edat de "prendre estat" i els pares li busquen muller. I busquen muller rica ja que la cas s'enfonsa ja i necessiten revifar-la. Buscant i preguntant troben la Custòdia, noia que viu amb els oncles a Solsona ja que els pares són morts i ella és hereva d'una gran fortuna. El que no saben és la vida ni el caràcter, o malaltia, d'aquesta noia. Ho porten ben amagat ja que tots volen guanyar-hi alguna cosa. Els oncles treure-se-la de sobre quedant-se part de la herència i els futurs sogres volen els diners... i una mare pels seus néts. La Custòdia accedeix per alliberar-se dels oncles, espera trobar la llibertat fora d'aquelles quatre parets, i comença una vida vergonyosa i terrible pel Peret i per tota la família. Així descriuen a la Custòdia, la Pere Llarga: una qualsevol, una ximple acabada, una cabra boja, una pollina guita, una rauxosa grollera i desvergonyida, una fatxendera imbècila, una dessabrida estúpida.
Hi ha qui vol trobar semblança amb la solitud de la Mila de Víctor Català, però trobo que són dues solituds tan diferents, tan apartades una de l’altra que no pots trobar-hi cap punt en comú; llevat només que les dues són víctimes d'una societat tancada i egoista que només admet als qui pensen i actuen exactament igual que ells.
Comences a llegir considerant a la Pere Llarga una boja desgraciada i al Peret una víctima de les circumstàncies, i acabes veient el noi sense cap sentiment, no veient més enllà del seu nas, buscant els diners coma finalitat i a ella, en canvi, la veus víctima de les circumstàncies i voldries ajudar-la, donar-li un cop de mà.
El llibre està molt escrit amb un català pre-favrià parlat a muntanya, que al començament costa una mica de seguir però que després et satisfà perquè una llengua viva, parlada, sempre dóna goig de llegir i d'escoltar.
Dóna una visió del món rural de començament de segle, la tragèdia, els miraments de la gent, els egoismes, les societats tancades, la mala llengua de la gent, dels veïns..., els que no veuen el que passa al seu davant encara que li ho expliquin, com el mossèn del poble... I passions incontrolades, vides trencades i silenci, silenci... o crits que fereixen les orelles.
M'ha costat començar a llegir-lo però m'ha agradat molt.