dimecres, 27 de juny de 2012

Stoner

Stoner
de John Williams

Edicions 62

Juny 2012

William Stoner és un jove nascut en un poblet de Missouri. La seva vida són els animals de la granja i la feina del camp. Fill únic sap que seguirà la feina que fa el seu pare. Un dia, però, el pare li comenta que a la Universitat de Missouri ofereixen uns estudis a la Facultat d'Agricultura que els ajudaria a innovar i fer rendible les seves terres. I l'envien a la capital a estudiar. Ja dins el primer trimestre ell veu que el que li agrada no és l'agricultura sinó la Literatura Anglesa i canvia d'estudis sense dir res a la família. Sempre amb un vestit vell i atrotinat, treballant per poder pagar-se els estudis i l'allotjament, viu una vida força solitària, voltat, això sí, de llibres.
Independentment de l'època que fos, sempre duia el mateix vestit negre de llana, una camisa blanca i una corbata vaquera. Els canells li sobresortien de les mànigues de la jaqueta i els pantalons li voleiaven matusserament damunt les cames, talment un uniforme que abans hagués estat d’algú altre.
Quan acaba la carrera i els pares van a la graduació s'assabenten llavors del canvi de plans; i ho accepten amb aquell fatalisme propi de la gent senzilla de poble. I ell es queda de professor a la universitat.
No ho sé -va dir el pare. Feia una veu rogallosa i fatigada. -No m'esperava que això acabés així. Em pensava que feia el millor per tu enviant-te aquí. La teva mare i jo hem fet sempre tot el que hem pogut per tu. Si creus que t'has de quedar aquí i estudiar aquests llibres, endavant. Ta mare i jo ja ens en sortirem.
La mare era davant seu, però no el veia. Tenia els ulls tancats, ben premuts; respirava amb dificultat, amb el rostre desencaixat, com si estigués molt afectada, i s'enfonsava els punys closos a les galtes. L'Stoner, sorprès, es va adonar que la mare somicava, d'una manera intensa i silenciosa, amb la vergonya i la poca traça dels que no ploren gairebé mai. La va observar una mica més; llavors es va aixecar amb penes i treballs i va sortir de la sala.
La història no té res de particular, més aviat és anodina; no tria la dona adequada de parella, no té ambicions com a professor, té una amant i troba l'amor, però ho ha de deixar...
El que m'ha quedat d'aquest llibre és que sembla que la gent neixi predestinada, amb aquest gen de creure que el destí, la fatalitat, no te la pots treure de sobre; i així tot s'accepta sense lluitar. Tot i viure a la ciutat, de conviure amb gent diferent, de tractar sempre amb alumnes i professors, en William porta dins seu la idea, o la sensació, que la vida transcorre sense que ell hi pugui influir. I per tant no rondina, ni s'enfada, ni lluita... simplement accepta i passa la vida.
És un llibre molt ben escrit, i encara que sembli que no digui res de nou t'agafa i no el deixes.
El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra.
Potser el millor resum és el de la contraportada quan diu: Una vida grisa, plena d'errors, en la qual només hi ha un instant digne de glòria: el moment en què descobreix la literatura, la seva única passió. I jo hi afegiria també les estones que passa amb la seva filla, petita, asseguda al seu costat, sense la mare; moments de tendresa i de felicitat. I el final de la seva vida, la descoberta del que és important i la delicadesa de deixar pas a la mort.
Una obra mestra que, en paraules del narrador, recrea com "a algú se li va concedir la saviesa i al cap dels anys va trobar la ignorància".