diumenge, 3 de juny de 2012

Països Bàltics 1 - Lituània - Vilnius


Països Bàltics
Lituània, Letònia i Estònia

Del 27 de maig al 3 de juny de 2012,
amb el Teo i la Maria Clara

Les tres Repúbliques Bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània, que per nosaltres són inseparables i  molt semblants, són al contrari ben diferents i amb influències completament oposades. Les tres han viscut, això sí, un procés de independència i de recuperació de la llengua i els costums en un temps semblant i sense violència, de forma pacífica. Les tres llengües són tan diferents que quan es troben entre ells acostumen a parlar en rus, tot i que això no els acaba d'agradar. Entre ells es gasten moltes bromes; sembla que els estonians són molt, molt lents, els letons una mica menys i els més àgils i ràpids són els lituans. Després de l'ocupació russa als tres països les cançons populars es van convertir en la seva expressió de identitat personal. No us recorda això a "La balanguera" a Mallorca?
Nosaltres no vam notar la diferència però els guies, entre ells, no paraven de fer broma. Vam començar el viatge per Lituània.

LIETUVA-LITUÀNIA:
Arribem a Vilnius  i trobem que el nostre grup de Politours és força reduït, 12 persones, i amb cara de ser molt agradables com es va demostrar al llarg del viatge. Per tant és com si els haguéssim triat abans de sortir!
El lituà té semblança amb el eslovè i el serbocroata i la majoria de la població és catòlica. Sempre hi ha hagut bona convivència entre les diferents religions.
Més que la història i l'art del país, que es pot trobar a qualsevol lloc, la meva intenció és explicar aquí les coses que vaig sentir dels guies, les coses que vaig veure i els meus sentiments respecte tot això.
Adomas Mickevicrus - Adam Mickrewicz - és un poeta cubà que va escriure sobre la història de Lituània. Això va fer que la gent volgués ressuscitar la llengua, ja quasi oblidada, i va començar així la Renaixença del país. 
 
 
I el poeta Vincas Kudirka va escriure i musicar l'himne lituà.
 

El primer que vam fer al sortir de l'hotel és travessar un gran pont, el Zaliasis, amb escultures enormes de joves treballadors que ja de lluny veus que són de l'època soviètica.
 

El teatre de l'Òpera, molt curiós i original amb les figures de personatges de diferents òperes.


Els vestits tradicionals, la música, la dansa, van mantenir la identitat d'aquests països durant l'ocupació soviètica. I els donen molta importància. Ja de bon matí vam trobar colles de gent de totes les edats, d'avis, fills i néts, vestits amb la vestimenta típica del país, tocant instruments musicals, fins i tot nens molt jovenets, i ballant amb molta agilitat malgrat els anys que alguns portaven a sobre. Era bonic!




El gran personatge de Vilnius, i de Lituània, és Gedomino, el fundador de Vilnius. Vivia a Trakai i un dia, dormint en terra de Vilnius, va somiar en un llop que udolava. El significat d'aquest somni segons li van dir era que havia de construir allà una catedral i una ciutat.
El carrer més important i antic és el carrer Pilies que correspon al que va ser la carretera o el camí que portava des del castell de Vilnius al sud, a Polònia i Rússia.



L'any 1323 és la primera vegada que s'anomena Vilnius a aquesta ciutat. A les cartes que Gedomino va enviar als comerciants de la Lliga Hanseàtica i al Papa d'Avignon.  
Lituània és anomenada abans. Ja  a l'any 1009 trobem una menció en els Anals de Quedlinburg on ens parlen de Sant Bru -Bru de Querfurt-, arquebisbe i monjo, anomenat Bonifaci, que va ser decapitat pels pagans en l'onzè any de la conversió de la regió de les fronteres dels Rus i Lituània, juntament amb 18 dels seus seguidors, i que van entrar al cel el 9 de març. Era època d'invasions i la unió de tribus lituanes anaven contra les intencions expansionistes dels Cabalers de l'Orde Teutònica.

El diumenge el Skamba Kankliain, festival folklòric internacional al carrer, que es celebra cada any al inici de l'estiu. El nom ve del instrument típic del país que és semblant a l'arpa. Hi participen colles d'arreu, de Bretanya, de Brasil, de països africans... Van desfilant pels carrer amb vestits típics, tocant instruments, cantant i ballant i acaben tot en una plaça amb un envelat. És molt curiós de veure.















Vam visitar l'església de Sant Casimir, patró de Lituània, la primera església barroca del país, feta pels jesuïtes, amb la característica cúpula negra i torre vermella. Té una història bastant moguda: restaurada al segle XVIII després de ser pastura de les flames, va servir de magatzem de gra durant la marxa de Napoleó a Rússia, temple ortodox al segle XIX i fins i tot un museu d'ateïsme durant l'època soviètica.


L'església se Sant Nicolau, gòtica, la més antiga de Lituània. Durant molts anys va ser l'única església on es deia la Missa en lituà.
L'església de l'Esperit Sant, la principal església ortodoxa, Decorada amb estuc i escultures, cosa no gens corrent en aquest tipus d'esglésies. I edificada com una església barroca amb la forma de creu llatina. En una urna central hi ha les restes dels tres màrtirs ortodoxes Sant Antoni, Sant Estaqui i Sant Joan. Se'ls veuen les sabates i un cop l'any la gent fa cua per besar-los els peus.
 
 L'església més bonica és la de Pere i Pau, tardo barroca. construïda al S. XV en el barri de Antakalnis, és senzilla de fora i d'una exuberant bellesa a l'interior. Té més de 2000 figures, algunes que et poden arribar a donar malsons. Penjant del sostre hi ha un enorme vaixell fet de petites peces de vidre on es reflexa la llum, en honor de Sant Pere. Tot l'interior és d'un blanc que enlluerna. I a l'entrada, a dreta i esquerra, ho trobem dues capelles, una dedicada a Crist a la Creu i l'altra al baptisme: principi i fi de la vida cristiana. I una pila baptismal de marbre del segle XVII. Impressiona!




Després vam anar al cementiri de Antakalnis on hi ha enterrats nombrosos soldats morts per la independència de Lituània. Morts en terra lituana, tan lituans com russos, víctimes de la Primera Guerra Mundial. És un parc meravellós i ben cuidat, tranquil, seré... Estan enterrats en llocs diferents del parc segons la seva nacionalitat i religió. Dóna gust passejar-hi, sembla impossible que el que veiem allà sigui el resultat d'una cruenta i llarga guerra...





Ja de tornada a Vilnius ens vam aturar a la Porta de l'Aurora, primer lloc de peregrinatge dels lituans. Allà hi ha una petita capella i des del carrer pots veure l'altar i l'oficiant. Aquesta porta era una de les deu portes de la muralla i l'única que es conserva. És un dels símbols de Vilnius. Dins la Capella es pot veure el quadre de la Verge Maria, Mare de la Misericòrdia, pintura del Renaixement, del S. XVII. És venerada tant per catòlics com per ortodoxes i per membres de l'Església Oriental i se'l considera miraculós. Se'l coneix per tot el món i hi ha moltes còpies repartides per diferents esglésies de molts països.













 
Aquest és un dels rams que fan servir per Pasqua en comptes dels palmons nostres.

 
Després de visitar moltes, moltes esglésies, ens van portar a veure el barri dels Uzupis. El Dia de la Broma, semblant als nostres Innocents, 1 d'abril de 2000 i escaig van proclamar la República Independent. Era un barri degradat que es va anar habilitant per artistes i el dia 1 d'abril de cada any posen duana, fan visats i tenen moneda pròpia. Ara està total ment degradat. Uzupi vol dir "a l'altra banda del riu" i és una pena que no s'hagi cuidat perquè la situació és molt bona i el indret és bonic.


 
I abans d'acabar amb Vilnius vam trobar aquesta rajola:
 

Aquesta pedra, la STEBUKLAS, situada davant de la Catedral de Vilnius, és el lloc on, segons la tradició, començava la Cadena Bàltica. Es coneix com la Cadena Bàltica, la Balti Kett en estonià, la Baltijas cels en letó i la Baltijos kelias en lituà, l'esdeveniment que va tenir lloc el 23 d'agost de 1989, quan més d'un milió i mig de persones es van agafar de les mans per formar una cadena humana de més de 600 quilòmetres de longitud, creuant les tres Repúbliques Bàltiques i passant per les tres capitals, per demanar la independència de manera pacífica però contundent.
Nosaltres vam agafar-nos de les mans i vam fer la nostra petita cadena...



I després de sopar un zeppelin, menjar típic lituà que consisteix amb patata farcida de carn però tot molt, molt greixós, al carrer Pilias, deixem Vilnius per seguir visitant Lituània.

Anar a Països Bàltics 2 - Lituània: Trakai. Kaunas, Siauliai

1 comentari:

MC ha dit...

Ha estat molt agradable rememorar el recent viatge a les Rep.Bàltiques.Les esglésies, la catedral, les danses folklòriques,el castell,etc. La informació és molt extensa i interessant.Espero amb ganes la segona entrega.MC