dijous, 20 de setembre de 2012

Calaveres atònites


Calaveres atònites
de Jesús Moncada

Les ales esteses
La Magrana

Setembre de 2012


Genial! Com m'ha agradat!!!
Jesús Moncada té una manera d'escriure que captiva i et fa somriure sense saber perquè.
Mallol Fontcalda és un jove advocat barceloní que va a Mequinensa com a secretari del jutge Crònides amb l'esperança de tenir temps i tranquil·litat per preparar les oposicions d'administració de la justícia. Però després d’un viatge força accidentat es troba en un ambient i amb uns personatges que mai no hauria imaginat.
Cada capítol és una demanda d'una persona de Mequinensa al jutge Crònides, demanda feta amb tota mena de detalls i de situacions inversemblants. El jove Mallol aviat queda captivat per aquesta gent i s'incorpora ala vida de la vila.
El pròleg el fa el mateix Mallol Fontcalda i descriu tot el que va passar per arribar finalment, brut de carbó, arrugat, despentinat, a la plaça de Mequinensa. I la veu de la senyora Penélope, una velleta polida que l'havia estat estudiant tot el trajecte que li dia on era el jutjat i que l'esperava a sopar a casa seva amb el seu nebot, el jutge Crònides.
I nomes entrar al jutjat el primer cas. Un cec i una dona que l’acompanyava i quan volen fer entrar un testimoni demanen que entri... el Sagrat Cor de Jesús! Va dominar el impuls d'aixecar-se de la cadira i arrencar a córrer i després del sopar a casa la Penélope va estar content de no haver marxat, perquè el parlar i la manera de fer d’aquella gent el van ben enganxar i quan, tres anys després, va haver de marxar va passar uns dels tràngols més difícils de la seva vida. No puc explicar cada capítol, cada cas que s'explica en el llibre però tots són curiosos i poc corrents. I estan descrits amb una mestria important. El cas dels condons beneïts que venia la Leucofrina, la majordoma per venjar-se del rector, el farmacèutic que comprèn la teoria de la relativitat tot despatxant medicaments, la Penélope cantant-li la canya a tot un senyor Cardenal, la senyora Caietana de Mora assegurant que Franco va perdre la guerra a Mequinensa, i moltes més que tenen gràcia per la manera que té l'autor d’explicar-les, pels girs que fa servir, pel ric i genuí vocabulari, pel to de les converses...
I com diu Crònides al seu secretari: No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites.
No us el perdeu! El somriure us durarà fins i tot després d'haver acabat el llibre!