dimecres, 22 de maig de 2013

Jo confesso - Col·loqui


Jo confesso - Col·loqui
de Jaume Cabré i amb Jaume Cabré

22 de maig de 2013

Aules d'Enginyers



Jaume Cabré ha estat a les Aules d'Enginyers per parlar-nos de Jo confesso. I "confesso" que ho estava esperant! Vaig quedar amb alguna pregunta pendent després de llegir-me el llibre dues vegades.
Després de la seva conferència les preguntes s'anaven esvaint per una banda i se'n presentaven de noves per l'altra. Intentaré resumir una mica el que va dir.
Va explicar-nos com és el seu procés en el moment d'escriure un llibre. No té cap idea preconcebuda, ni sap de què anirà el llibre. Comença escrivint petites històries i, sense adonar-se'n, els personatges van creant-se una vida pròpia i van relacionant-se els uns amb els altres, per gran sorpresa de l'escriptor. Els personatges sovint el sorprenen. Per què ha dit això amb aquest to? No sabia que pensava així. I coses semblants. O sigui que s'ho passa la mar de bé veient evolucionar els  personatges creats per ell que el porten per camins no esperats ni pensats. També vas parlar de la importància del dibuix de la portada i del primer capítol; quan el llegeixes, en el fons, et diu de què anirà tot i com anirà. I tu decideixes si vols seguir fent camí amb ell o prefereixes deixar el llibre a la llibreria per més endavant.
No és la història de l'Adrià, ni de l'Storioni, ni de ningú en particular; són moltes històries que totes van a parar a un punt comú.
Respecte a la manera d'escriure l'obra, el canvi d'època que tan sovint fa servir, quan comença un pàrraf parlant de la Inquisició i l'acaba parlant de Hitler, en el fons el que ens vol demostrar, o explicar, és que el personatge és el mateix en diferents èpoques, que el mal sempre és el mateix encara que el realitzin persones diferents. Crea un paral·lelisme, un alter ego, dels personatges.
I aquí jo penso -els qui no 'heu llegit atureu-vos i no seguiu- és que l'Adrià té l'alter ego en Fra Julià, tots dos amb el pes de la culpa a sobre i morts per un personatge de l'obra.
Quan acaba el llibre diu:
 
 
Ell no dóna l'obra per acabada, no té final... Però jo crec que sí i així li vaig dir. En el moment que la dona que frega la residència li agafa el medalló a l'Adrià i se'l fica a la butxaca s'acaba l'obra. El medalló ha passat de mà en mà sempre seguint un fil de la història. I amb la dona que frega no hi ha fil, no hi ha res... és el final.
I en el fons crec que el que ell vol és fer-nos pensar, raonar i ens deixa que siguem nosaltres mateixos que l'acabem com vulguem.
 
Sentir parlar en Jaume Cabré ha estat un plaer, un gran plaer. Ara haurem d'esperar uns quants anys per tenir entre les mans una nova obra seva. Mentre, podem rellegir-ne alguna...