dilluns, 13 de maig de 2013

Roses del Terral


Roses del Terral

13 de maig de 2013

Aquest any un dels rosers de casa ens està donant molts roses, moltes. I  a mi m'entusiasmen! És la flor més bonica, la que m'emociona, la que em miro sense cansar-me'n...
El meu pare tenia uns rosers preciosos; a ell li agradava veure les roses en els rosers, sense tallar. La meva mare en feia uns rams molt bonics, però quan ella ja no hi va ser, el papà les  volia en el roser. Quan jo l'anava a veure em deia: mira, aquella rosa -i n'assenyalava una- és per tu. Cull-la!. I jo ja tenia el petit gerro a punt...
He trigat a tenir roses; els nostres rosers en feien molt poques, i escarransides. Aquest any, però, s'han despertat de cop i tinc els gerros plens d'unes roses amb una olor i un color que enamoren.
Us les deixo aquí en foto, que no reflecteixen la realitat perquè són fetes a corre-cuita. Però una mica de la seva flaire podreu copsar-ne...
 
 
 
A les Roses
Lletra: Mª Antònia Salvà.
Música: Miquela Lladó
Musicar poemes és cantar
amb la veu allò que el cor ha llegit
amb els ulls. He trenat dos poemes
de na Maria Antònia Salvà que parlen
de les roses: “Roses Blanques”
i “Quatre Coses...”.
A mi, també, les roses sempre em fan estremir.

 
M'abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?
El sol que bada les roses,
l'aigo que les fa brostar.
La rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
Que tendran aqueixes roses
que el cor sempre m'han robat?
Dins ses fulles mig descloses
quin misteri hi ha amagat?
D'un ramell que me'n donaren
per les calmes del gener
tant les roses m'encantaren
que en plantava un bell roser.
El perfum de poesia
que exhalava el tany florit
tota l'ànima m'omplia
i encara el sent dins mon pit.
El sol que bada les roses
el sol que bada les roses,
l'aigo que les fa brostar.
Rosa blanca i encisera
que qualsevol temps revius,
amb l'embat de primavera
o amb la calda dels estius.
Tantes roses per les branques
tota em feien estremir
jo us mirava roses blanques
sens gosar-vos mai collir.
La rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
M'abelleixen quatre coses
m'abelleixen quatre coses
qui prou les sabrà lloar?