dijous, 24 d’octubre de 2013

Acorar


Acorar
de Toni Gomila

Món de llibres

Octubre de 2013




Bravo! Feia temps que no tenia a les mans una petita joia com aquest llibre. Amb l'excusa de la matança del porc l'autor ens parla de no perdre els mots, com Espriu, les tradicions, l'ànima de Mallorca i del mallorquí.
Acorar vol dir ficar fins al fons d'un cos, aniquilar. I acorador és la ganiveta que es fa servir per matar el porc. Però pots veure-hi metàfores pertot...
D'entrada llegir en mallorquí és una delícia. Hi ha trossos que tens ganes de llegir-los en veu alta, com la poesia, per la seva musicalitat, el seu to... i els records que em porten de Mallorca. 
Parla de la gent de la casa que veu el porc com l'aliment de tot l'any, de tota la família que es presenta a la casa aquell dia i que, quan se'n van, et recorden que la setmana següent els toca a ells i que us esperen. De les parts del porc que es fan servir per cada embotit, el botifarró, el camallot i, sobretot, la sobrassada. I és quan estan fent la sobrassada que la gent comenta que aquest any queda blanca i no en saben el motiu. I parlen d'afegir-hi mestrança, additiu que serveix per conservar el color, Però no tots hi estan d'acord. I és llavors que van a buscar a la padrina. 

Allà, ran des foc, com una jaia antiga mimetitzada amb sa fosca des racó i sa cendra, s'escalfa -viva, present, increïble, oblidada- sa padrina! Fa segles que roman immòbil, devora aquest foc colgat, entenent es jovent i intentant explicar-se el món, aquest món nou que resulta que existeix allà defora, a tres metres d'aquesta cuina que ara és el seu refugi. Sa padrina conversa amb aquest caliu sobre sa manera de conviure amb l'oblit que li professam, amb amor, però oblit al cap i a la fi, perquè és oblit no considerar-la útil per sa vida. -Mumare, com és que sa sobrassada torna blanca?- Per un testimoni silenciós des drama d'aquestes setmanes, sa pregunta sobra. Des des primer moment sa padrina sempre ha sabut que no hi ha resposta possible.  

Les converses de la gent gran sobre el jovent, sobre com veuen el futur de Mallorca encara que no ho diguin directament en podem treure molt profit.

Es jovent, de ses coses permanents, de ses que transcendeixin es nostro efímer pas per la vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l'humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d'aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa. En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just ´s una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per viure, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d'un lloc a un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble...


És un text curt però que els mestres de Mallorca que estan fent una gran feina amb les seves vagues i manifestacions podrien agafar com a llibre de capçalera. No cal portar-lo a estament polítics centrals; no ho entendrien...

I si no s'havia sentit a dir mai... és que no havia existit mai. Allò que no mos ha estat dit no és vera. Perquè sa nostra estirp només creu allò que mos han dit. Cap llibre. Només tenim paraules. Creiem en sa paraula des homos així com en sa Paraula de Déu i només hi ha de cert que hi ha cel i terra. I diuen que la Terra, el món, té dues parts: Mallorca i fora Mallorca. I, a fora, quatre parts més: sa península -Barcelona-, París, Bonos Aires i terra de moros. Així mos ho han dit i així és. I la resta: fosca, misteri, por. L'infern. 



I acaba amb una reflexió molt clara i lúcida. 

Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.

Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d'avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar barzers, i romaguers, i... totes ses definicions conegudes de lo nostro. 

Sóc conscient que he copiat més que escrit. Però crec que era necessari. Per mi, per recordar el que he llegit, i pels que ho llegeixin i en canvi no llegiran el llibre ni aniran a veure l'obra de teatre. Nosaltres anem a escoltar aquest monòleg la setmana entrant. Ja faré el comentari. Ho espero amb candeletes!