divendres, 25 d’octubre de 2013

Terra de ningú


Terra de ningú
de Harold Pinter


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

25 d'octubre de 2013


Traducció: Joan Sellent. Excel·lent!!!
Direcció: Xavier Albertí
Actors: Josep Maria Pou, Lluís Homar, Ramon Pujol, David Selvas


Obra difícil de Pinter. Tan difícil que ell mateix va dir que no l'acabava d'entendre. 
La terra de ningú és un terreny d'ambigüitat. una frontera ambivalent entre dos fronts de guerra, on cauen les bombes de totes dues bandes i on cal detenir el combat de mutu acord per identificar i recollir els cadàvers de cada bàndol. Alhora, la terra de ningú és un espai d'indefinició en què les identitats es posen en perill i alhora es construeixen. Es tracta, al cap i a la fi, del territori de la responsabilitat. -Xavier Albertí-
Sembla que Pinter es va inspirar en L'honorable home d'Estat, de Elliot,  per escriure aquesta obra, tot i que l'obra de Elliot és més senzilla i entenedora que aquesta. 
La traducció és excel·lent i l'obra és prosa poètica; de fet t'agafen ganes de tancar els ulls i no voler fer l'esforç d'entendre res i dedicar-te únicament a escoltar els mots que, com música, van envaint el teu subconscient i et relaxen i et donen pau. Però ets allà per intentar seguir l'obra de Pinter i fas l'esforç per entendre alguna cosa. 




En un pub nocturn de Londres es troben en  Hirst -Josep M. Pou- i en Spooner -Lluís Homar-. En Hirst convida Spooner a prendre una copa a casa seva. El centre de l'escena és un aparador ple d'ampolles de licors que no paren de buidar-se en copes per aquest parell de personatges. Amb tot, és en Hirst qui veu més. Parlen de la seva joventut, dels records que tenen, que sovint són comuns malgrat que no es coneixen.



En Spooner vol ajudar en Hirst, vol treballar per ell. No és un diàleg; són dos monòlegs, més els monòlegs dels dos servents-cuidadors d'en Hirst. La paraula és protagonista i no sabria dir tot el que s'expliquen i fan. Hi ha un moment, al final de l'obra, que en Spooner s'ofereix per treballar amb en Hirst i, amb un genoll a terra li fa el curriculum. Un currículum més adreçat al que necessita el Hirst a el que ell és en realitat.
No sabria dir quin actor és millor en aquesta obra; però potser en Lluís Homar és més rellevant. Ho dóna tot i sense ell l'obra no seria el mateix. Magnífic!


Al final de l'obra va haver-hi col·loqui. En Josep Maria Pou va comentar que ell havia vist l'obra tres o quatre vegades, la primera de les quals a New York, d'on va sortir dient que no havia entès res però que havia gaudit del teatre com mai i que un dia a questa obra la faria ell. En Lluís Homar també va comentar que ell ha anat entenent l'obra quan l'ha anat representant. 
Van parlar també en Antoni Marí, escriptor i catedràtic de Teoria de l'Art, en Joan Sellent parlant de  la traducció i el mateix director, el Xavier Albertí. Crec que aquest nou sistema de fer el col·loqui és millor que l'anterior. Ha evolucionat. Portar una persona entesa en la matèria perquè parli primer és molt interessant i en Antoni Marí no va defraudar i va enriquir i va posar una mica de llum al text. 


Jo vaig comentar que més que dos monòlegs m'havia semblat un soliloqui; el Hirst i el seu fantasma interior. I em van contestar que molta gent pensava com jo, i que hi havia tantes interpretacions com espectadors.
Obra molt difícil però molt bonica, amb uns intèrprets de meravella i amb un text que dóna importància al mots i que et deixen molt satisfet. Crec que una obra interpretada pel Josep Maria Pou i el Lluís Homar no et pot deixar mai indiferent. I si a més hi ha en Pinter... 

Aquest és el tros de l'obra que en Pinter va voler que es llegís el dia del seu enterrament.

Podria fins i tot ensenyar-li el meu àlbum de fotografies. Podria ser fins i tot que hi veiés una cara que li recordés la seva pròpia, allò que abans havia estat. Podria ser que hi veiés cares d’altres, en l’ombra, o galtes d’altres, girant-se, o mandíbules, o clatells. O ulls, foscos sota barrets, que podrien recordar-li altres persones que havia conegut, que pensava que eren mortes de feia molt de temps. Però de les quals encara rebrà una mirada de reüll, si se sap enfrontar al fantasma bo. Accepti l’amor del fantasma bo. Ells posseeixen tota aquella emoció... atrapada. Tregui’s el barret davant seu. No tingui cap dubte que això no els alliberarà, però qui sap... quin alleujament... pot ser que els doni... qui sap com poden reanimar-se... en les seves cadenes, en els seus gerros de vidre. ¿Li sembla cruel... apressar-los quan estan subjectats, empresonats? No... no. Profundament, profundament, ells desitgen respondre al seu tacte, a la seva mirada, i quan vostè somriu, la seva joia... és il•limitada. I per això li dic: tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida.
(Terra de ningú. Fragment llegit en el funeral de Harold Pinter.)