dijous, 21 d’agost de 2014

Història d'Irene



Història d'Irene
de Erri De Luca
Traducció d'Albert Pejó


bromera

Agost 2014


No havia llegit res de Erri De Luca. És molt bo, molt poètic. 
Aquest llibre consta de tres històries.
La primera, la que dóna títol al llibre, parla d'una noia òrfena, de 14 anys, embarassada, que explica sense paraules la seva història al narrador. La seva vida, la seva íntima relació amb el mar i amb els dofins. 
Irene té els ulls rodons dels peixos, dels ocells, dels mamífers. No se li allarguen ni tan sols quan somriu. És òrfena, té catorze anys i aviat donarà a llum. 
M'ha costat entrar dins aquesta història. Fins que no he aconseguit ficar-me dins l'escenari, mirar als ulls de la nena, escoltar amb les orelles del narrador, deixar-me amarar per la poesia de les paraules, per la música del "no dit" però sí escoltat... fins llavors no he pogut gaudir de la història. 

Molt diferent és la segona, "El cel en un estable". Estem al final de la segona guerra mundial i Aldo De Luca, pare de l'escriptor, pot tornar a Nàpols ja que la seva casa ha estat destruïda totalment. S'amaga a Sorrento amb un grup de joves soldats com ell per poder escapar de la guerra. Volen arribar a Capri, la salvació. Dormen en un estable a través de la teulada del qual veuen els estels. Se'ls afegeix un home ja gran, jueu, que també fuig i vol arribar com ells a Capri. I la bellesa de l'obra és l'amistat i el canvi d'Aldo envers l'home jueu. 
Al matí, el vell obria un llibre i el deixava obert. El vent en feia voleiar les pàgines. I el tancava al vespre, sense haver-ne llegit ni una ratlla. El meu pare li va demanar perquè ho feia. Era un home curiós, i no tenia cap escrúpol a tafanejar. La resposta va ser que allò era un llibre de pregàries però que ell ja no sabia pregar. Per això el deixava obert, perquè se n'encarregués el vent, de pregar. 
...
Quants anys fa que vius en la clandestinitat? li pregunta Aldo al jueu. L'home, en la foscor, va mostrar  dos dits, l'índex i el mitjà, i va xiuxiuejar: Fa dos mil anys. 

La tercera història, molt curta, "Una cosa molt estúpida" és la que més m'ha impressionat. Té una bellesa descarnada de misèria i humanitat que colpeix i enamora. 
L'hivern és molt fred a Nàpols i en una habitació humida i freda malviuen una parella amb el seu fill i l'avi. L'avi els fa nosa i tot i tractar-lo de vostè, com es feia abans, no dissimulen les ganes que tenen que mori d'una vegada. Tenen poc espai i poc menjar i l'avi és una boca més i un espai que ocupa. Ell defensa la seva dignitat, demana molt poc; una paraula amable li escalfaria una mica el cor... I busca el moment oportú per deixar aquest món... 
L'ametlla a la boca fa parella amb aquella vida alliberada del buc de la nau, aquella vida que en va sortir il·lesa. El sol a la cara li fa tenir les parpelles tancades. El mar li omple les orelles. Ha envellit tal com i tant com havia demanat. Li aflora un gràcies del cos, i el pronuncia. Els vasos sanguinis, dilatats, bateguen amb més lentitud.
El fruit s'ha dissolt contra la cavitat del paladar, i ell se n'empassa la resta. El cansament és perfecte. Ara se sent saciat i ja pot. Respira un parell de litres d'aire calent, el reté, després obre la boca i d'allà s'escapa, amb una tombarella de nen del carrer que es capbussa al mar, la vida que esperava un moment de felicitat per deixar de fer nosa. 

Les tres històries són boniques, poètiques, ben escrites, plenes de sentiment i de sentiments i tenen com a protagonista principal el mar, l'immens mar...
I el traductor ha sabut respectar la senzillesa i la poesia de les paraules. Quna feina tan difícil i tan desagraïda la de traductor!