dissabte, 31 de gener de 2015

Fedra


Fedra
de Racine


Teatre Romea

30 de gener de 2015



Versió i Direcció: Sergi Belbel
Actors: Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Jordi Banacolocha, Xavier Ripoll, Queralt Casasayas, Gemma Martínez


Racine va beure dels clàssics, de la tragèdia grega i ens va deixar una Fedra que en Sergi Belbel ha sabut adaptar al català amb uns versos alexandrins, hendecasíl·lab, d'una cadència i musicalitat que dóna goig d'escolar-los. Només al començament, quan Hipòlit té un llarg monòleg, sembla que se li escapi el vers, que vulgui dir-ho en prosa, però de seguida torna a la música del vers i ja no el deixa. 
Fedra està casada amb Teseo i té dos fills. Però ella s'enamora apassionadament del seu fillastre Hipòlit i, conscient de la culpa i el deshonor que això suposa, el vol allunyar de casa. Però Teseo passa sis mesos fora de casa i diuen que és mort. I l'Eona, l'ama i confident de Fedra, li fa veure que mort el marit ja no hi ha deshonor en estimar Hipòlit. I Fedra confessa la seva passió al fillastre. Aquest, enamorat de Arícia, filla d'un enemic del pare, i convençut de sempre que Fedra l'odiava, es desespera i vol fugir amb Arícia. Teseo torna i Fedra, morta de vergonya i tacada de deshonor desencadena tot un batibull de circumstàncies que portaran a la mort alguns persontages de l'obra. 
Teseo té poc paper. En Lluís Soler m'agrada molt però aquesta vegada queda de secundari. Emma Vilarasau, Fedra, té el paper principal i treballa molt bé. Faria, però, un parell de consideracions: M'agrada més en papers més moderns, en altres obres. I potser és perquè a les tragèdies gregues sempre hi ha el cor de ploraires que van gemegant quan convé. I aquí no n'hi ha. I ha de ser Fedra qui faci els canvis de veu, els matisos, que l'obra exigeix. I llavors sembla que abusi del fil de veu del desesper... Si hi hagués el cor que gemega ella podria declamar sense aquell filet de veu que no acaba d'agradar. Malgrat això és una gran artista que ho demostra una vegada més. 
I la que em va agradar molt va ser la Mercè Sampietro en el paper d'Eona, la dona que toca de peus a terra i que donaria, i dóna, la vida per la seva ama, la persona que ha cuidat des que va néixer i que en un moment donat, presa del desesper, l'allunya d'ella amb menyspreu. 
L'escenificació sòbria i senzilla, amb una enorme lluna plena que va minvant, després creixent, fins que es converteix en sol. El terra, desigual i amb aigua, et fa patir perquè veus que els personatges han de vigilar de no caure. Això potser ho podrien haver fet més senzill... 
En conjunt una gran obra, amb excel·lents actors i direcció i que dóna per polèmica ja que érem vuit amics que anàvem junts i vam estar parlant-ne una bona estona contrastant opinions.