dissabte, 7 de febrer de 2015

Prendre Partit


Prendre Partit
de Ronald Harwood

Teatre Goya

6 de febrer de 2015


Direcció: Josep Maria Pou
Traducció: Ernest Riera
Actors: Josep Maria Pou, Andrés Herrera, Pepo Blasco, Sandra Monclús, Sergi Torrecilla, Anna Alarcon
Música: Música simfònica interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Berlín, sota la direcció de Wilhelm Furtwängler


Molt bona. Molt. Potser la millor que hem vist aquesta temporada. En Josep Maria Pou ha aconseguit aixecar de nou el Teatre Goya.
Es basa en fets reals. Wilhelm Furtwängler va se director d'orquestra, el més destacat just quan Hitler arribava al poder. Molts col·legues seus jueus van haver de fugir d'Alemanya. D'altres van marxar a l'exili igualment per no estar sota el jou del nazisme. Ell, però, es va quedar. I d'aquí li van venir totes les acusacions d'estar a favor de Hitler i del nazisme. Ell sempre ho va negar. Deia que ho havia fet perquè la música seguís viva a Alemanya. Es va presentar en un Tribunal de Desnazificació, a Berlin, i el van absoldre de tots el càrrecs. Però l'endemà tots els diaris de New York anaven plens de desinformacions sobre ell. Des de Wiesbaden preparaven la defensa de Furtwängler i des de Berlin l'acusació. Furtwängler es queixava que l'investigaven molt a ell, que no havia estat mai del partit nazi, i que,, en canvi, un altre director, en Herbert von Karajan, que tenia carnet nazi a Alemanya i a Àustria, aquest vivia tranquil, dirigint orquestres arreu del món i ningú no es ficava amb ell. I és veritat...
L'obra ens presenta la part de Berlin. El lloc on l'acusen i volen, com sigui, trobar motius per condemnar-lo. I aquí entra en acció un actor que fa que aquesta obra tingui un relleu especial: Andrés Herrera. Té un paper odiós, repel·lent, però el broda. Si sempre quan hi ha en Josep Maria Pou a l'escena els altres actors són secundaris, en aquesta obra s'han trobat dos actors, cara a cara, en igualtat de condicions. En Pou està magnífic, tremolant quan cal i amb una gran personalitat i professionalitat. Però Andrés Herrera no queda enrere. Dóna vida a l'obra amb un personatge real, ben real, que odies des del primer moment però que et deixa bocabadat. Enhorabona als dos!
Finalment et quedes amb el dubte, el dubte que avui encara plana sobre la figura del director d'orquestra: va estar a favor dels nazis o no? Tot depèn del partit que es prengui...