dimarts, 6 de maig de 2008

Espectres

Espectres


Teatre Romea
6 de maig de 2008
Versió de Carles Mallol i Magda Puyo
Direcció: Magda Puyo

Actors: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Queralt Casasayas.


Ibsen. Dura, molt dura. És un atac en tota regla contra els valors i la moral de l'època. Intentaré explicar el que he deduït d'aquesta obra.
Una dona vol fer un homenatge al seu difunt marit. Vol que tothom el vegi com un home de bé. Amb l'arribada d'un amic de la família tot va sortint, de mica en mica, amb emoció, força, riures i plors.

Ella sempre ha viscut pendent dels deures i obligacions. Quan va voler trencar amb aquest esquema de vida, l'amic la va fer retornar al costat del marit. És el teu lloc, li va dir. I ella va amagar sempre als altres la seva dura vida, amb un marit alcohòlic, drogaddicte i perseguidor de noies tot el dia. I ho fa només per un motiu: pel seu fill. No ho fa per deure ni obligació. Només pel seu fill -i això en el fons també correspon a la mateixa línia de deures...-. Vol que el seu fill pensi que té un pare bo , molt bo. I per això, quan el nen comença a entendre coses l'envia fora de casa, lluny, perquè no visqui el calvari que ella viu.

Elena Alving és una dona que es rebel·la contra el seu temps, que aixeca la veu i s'enfronta contra la moral establerta. I el Sr. Manders és l'amic, el personatge que simbolitza la moral benestant.

Ja vídua es dedica a muntar un centre d'acollida, que portarà el nom del marit com a homenatge pòstum. Però ella no viu tranquil·la; sempre té els espectres del passat que se li posen davant i no la deixen viure. Aquests conflictes, els espectres, són aquelles creences que portem dintre i que costa tant desprendre's d'elles, i que provoquen una vida gairebé impossible a qui les sofreixen, com diu Magda Puyo.

I arriba el fill. Poca estona necessita la mare per veure que el seu fill ha seguit els passos del pare. Arriba amb una malaltia mental provocada per les drogues.

I el que és curiós és veure el canvi de raonament de la mare. Quan el fill li diu que no pot quedar-se a viure allà perquè en aquell racó de món els sentiments de felicitat i d'amor a la vida queden tallats de soca-rel, ella exclama: ara ho veig clar! I dedueix que el seu marit no podia ser feliç amb aquella mediocritat; i el disculpa, col·locant-se així de nou en la fila dels qui viuen només de normes i obligacions. Tots els seus raonaments anteriors se'n van a can pistraus!. Davant el fill, amb la seva malaltia, torna al que li van inculcar de petita. I tant s'estima al fill que l'ajuda en TOT el que li demana, fins a la mort.

L'Emma Vilarasau, com sempre, esplèndida, en un paper, crec, molt difícil i dur. En Ramon Boixaderas molt bé, i els altres tres personatges molt correctes.

Obra dura, molt dura, i que demana un col·loqui o un petit forum sortint del teatre.

Segons diu Magda Puyo han intenta fer una aproximació des de les nostres vides d'homes i dones del S. XXI, amb un total convenciment que la lluita entre l'individu -l'ésser que busca la seva pròpia veritat personal- i el ciutadà -l'ésser domesticat, que s'identifica amb les necessitats de la majoria- és la dialèctica imprescindible per mobilitzar i transformar les nostres societats.

I acaba amb uns versos de Ibsen:
Viure i lluitar contra els fantasmes
que assetgen el nostre cervell i el nostre cor,
ser lliures i erigir-nos
en l'alt tribunal de nosaltres mateixos.