dimarts, 13 de maig de 2008

La Clivella


La Clivella
de Doris Lessing
Premi Nobel de Litratura 2007

Col. El Balancí – edicions 62
12 de maig de 2008


Han trobat un manuscrit molt antic on s’explica com abans les dones omplien les seves matrius i donaven a llum sense la necessitat de cap home.
Vivien en coves, a les roques més altes, arran d’un rierol que donava al mar. Sobre seu es veia la Clivella, una gran roca amb una clivella i a sota un forat negre. Quan la lluna era al punt més alt pujaven totes les noies a tallar flor vermelles que creixien allà i les deixaven anar amb l’aigua del riu. L’aigua se les enduia amb la sang d’elles, de cada mes. Sabien que si no tallaven les flors no rajaria sang.
Un dia va néixer un nen. Es van espantar. Li van dir Monstre, Ruixador, i se’l van endur dalt de les roques perquè les àligues se’l mengessin. Però les àligues va anar salvant els nens, els Ruixadors, i... aquí comença la història.
Doris Lessing fa un esforç per situar-nos en la mentalitat d’aquest primers avantpassats nostres. Recull paraules com “ara”, “uns quants”, “no gaire lluny”, i et fa veure que ells segurament no coneixien el significat d’aquestes paraules, què pensaven quan parlaven així. I com es comportaven entre ells, com les Clivelles veien els Ruixadors inestables, poc responsables, infantils, i com els Ruixadors veien les Clivelles amb ganes sempre de manar, de tenir tot en ordre i net....
Quan descriu les primeres Clivelles em recorda el llibre de Sánchez Piñol “La pell freda”. Éssers quasi marins, barreja de foca i de dona. I després, poc a poc, va canviant el físic i el fer i sentir d’aquestes primeres, diguem-ne, dones.

El llibre és bo, m’ha agradat pel que té de novedós, però se m’ha fet una mica pesat, com ja em passa amb altres obres de Lessing.