dijous, 6 de maig de 2010

Verd aigua

Verd aigua

Traducció de Marta Hernández Pibernat
amb postfaci de Claudio Magris

Microclimes
Minúscula




Em van dir que era una petita joia. I en veritat ho és. Marisa Madieri escriu durant tres anys un dietari, poques línies cada dia, recordant la seva infantesa i joventut per entendre i gaudir millor de la serenor i tranquil•litat de la seva vida adulta.
L'autora va néixer a Fiume, Itàlia, i l'any 1947 aquesta ciutat va passar a formar part de Croàcia, de Iugoslàvia. La seva família va haver de triar entre quedar-se, essent un altre país, o fer l'èxode cap a Trieste, en un camp de refugiats, el de Silos. Va ser molt dur i va viure i veure el deteriorament sobretot de la seva mare.
Maria Madieri va fent com flashos de la seva vida intercalats amb la vida present, amb una senzillesa admirable però, al mateix temps, amb una gran profunditat i amb un vocabulari ric, precís, suau, impecable. Aquí també es demostra la gran qualitat de la traducció.
El llibre, però, és trist. Costa imaginar-te una dona d'uns 50 anys parlant i vivint com la protagonista. Ja sé que la vida tan difícil de nena i adolescent segur que la va fer madurar molt de pressa i va afectar al seu caràcter i a la seva manera de viure i pensar. "Vaig plorar la mort dels avis, la presó del papa, la llunyania de la mama, l'exili i la solitud, la falta de petons, els forats a les sabates, vaig plorar la dificultat de créixer i la pena d'existir." Però sembla que els comentaris que fa i les reflexions, tot i que són bellíssimes, les atribuiries a una dona d'uns 70 anys...
Potser una de les coses que més m'ha agradat i colpit és l’homenatge que fa a la seva mare, mare que va haver de separar-se de les filles perquè poguessin tenir el que ella no va poder aconseguir, que va lluitar per elles i que les va estimar a desdir. Que va cuidar la seva mare, difícil personatge, fins a l'últim moment. És molt bonic el record i l'amor que la filla li professa. "La mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància."
M'ha agradat, és un petit-gran llibre i crec que s'ha de rellegir.

1 comentari:

L'Espolsada llibres ha dit...

Pensa que les reflexions les fa en una malaltia en fase terminal i segurament té la serenor d'algú més gran. Celebro que t'hagi agradat.