dimecres, 11 de gener de 2012

Cabaret Pompeya


Cabaret Pompeya
d'Andreu Martín

Premi Sant Joan Unnim 2011

edicions 62

Gener 2012


La novel·la negra no és el meu fort. Però teníem una xerrada de les Aules d’Enginyers amb l'Andreu Martin i vaig llegir-me el llibre. I em va agradar molt! Més que novel·la negra jo li diria històrica i un cant a l'amistat. Malgrat tot, i malgrat el final que havia de ser com és...
Diu Andreu Martín: Un dia, quan era petit, el Víctor va anar amb el seu pare a un míting polític. Després de sentir parlar els homes de l’estrada, el nen va comentar: Pare, no entenc el que diuen. El pare va respondre: No parlen amb tu. Ni amb mi. Estan parlant entre ells. Tu i jo només som el seu tema de conversa. D’això és el tracta aquesta novel·la.
El narrador és el fill d’un dels tres nois protagonistes, del Fernando, a qui aquest fill no coneix a fons fins al dia que arriba el Víctor, ja gran, per celebrar amb el Fernando la mort del dictador.
És la història de tres nois i les seves famílies des de l'any 1920, quan ells tenen 20 anys, fins al 1075, a la mort d'en Franco. I tot, o quasi tot, passa a Barcelona. És un retrat de la Barcelona de la República, de la guerra civil i dels anys de la postguerra. Són tres nois molt diferents, extremadament diferents, però units per l’amistat des de que comencen a reunir-se a la seu anarquista amb en Juliol, un home més gran, que els alliçona. En Miquel Jinete, el de categoria social més baixa, el més sol, orfe que viu amb avis, desitjós d'una vida amb luxe, d'una vida millor, que sempre es posa al costat del que guanyen. Ell diu que la vida és una partida d’escacs i que en aquest joc hi ha peons, torres, alfils, reina, rei i jugadors. I ell vol ser jugador per guanyar. Tota la seva vida és una lluita per aconseguir un poder, uns diners, que jo crec que són per no sentir-se inferior als altres. I sempre generós ajuda als amics en qualsevol circumstància, sovint a canvi de coses massa importants per als altres...
El Víctor, rialler i simpàtic, que es fa amb tothom, que podria portar una vida feliç i tranquil·la però que en els seu interior hi te una lluita, un dubte del que ha de fer o no, i tot i la gran amistat que té amb els altres és el que potser toca més de peus a terra. I en Fernando, el músic, que és amic dels seus amics i que sovint no s'adona de la mala fe dels altres. Ell vol una vida tranquil·la amb dona i fills, tocant tangos amb el seu bandoneó,  però la vida se li gira d'esquena sovint. Tots tres van assíduament al Cabaret Pompeya.
Explica molt bé la vida al barri "xino" de Barcelona, del qual jo sentia parlar al meu pare, de les noies de la vida, dels bordells, de la policia, dels anarquistes, dels franquistes... Una lliçó de història amb novel·la pel mig. Hi podem veure i admirar els petits grans herois de la vida quotidiana, les dones, els fills, els vells... que sense donar-hi importància van fer que la vida pogués anar endavant malgrat tot.
Després de sentir parlar l'autor encara m'agrada més l'obra. Perquè tota ella està escrita sobre els records i els papers de la seva família. Canviant alguna cosa, però sempre és la vivència del pare, de l'oncle músic, de l'oncle policia i d'ell mateix, que de petit havia visitat els detinguts amb el seu oncle.
Un llibre que no pots deixar, que t'enganxa, ben escrit i, com ja he dit, molt real.