dimarts, 24 de gener de 2012

Josep Maria de Sagarra


Homenatge institucional i popular a
Josep Maria de Sagarra

Palau de la Música Catalana

23 de gener de 2012

Direcció i Guió escènics: Joan Ollé
Amb la participació de: Cor Jove de l'Orfeó Català, Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Ester Formosa, Enric Majó, Roger Mas, Rosa Novell, Sílvia Pérez Cruz, Josep Maria Pou, Marina Rossell, Carme Sansa, Lluís Soler, Toti Soler, Maurici Villavecchia.

Hem aconseguit dues entrades que tot i ser al tercer pis ens ha permès gaudir de les paraules tan ben dites dels poemes de Sagarra. Hem hagut d'endevinar quin actor-rapsoda era cada vegada que es deia un poema perquè des d'aquella alçada no es veia res de res...
M'ha impressionat el Josep Maria Pou amb La filla del Carmesí, obra que cada any la meva mare ens llegia a la sobretaula del dinar del dia de Nadal. Quina força dels versos i de Pou!
Només quatre versos...
Per mi l’hauríeu mort?... Però... De veres?
Per què ha parlat amb mi? Per una cosa
com jo, que no val res, hi ha algú que pugui
clavar un punyal a dins del cor d’un home?...


Guaita'm els ulls; escolta'm, criatura;
així, vora el meu pit; dóna'm la mà...
Ara no tinc la llenguaprou segura:
ara no sé si et puc enraonar...
Perquè estic avesat a tractar amb coses
que tenen tot un aire barroer...
No em van parir per primfilar les roses...

El Noi de la Mare, del Poema de Nadal, primer quan parla i diu:
Quina dona del meu país,
amb un aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop, però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop,
la Cançó del Noi de la Mare?
...
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
...
Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?...
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
...
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!

 La Sílvia Bel ho ha recitat molt bé, a continuació una magnífica Marina Rossell ha cantat el Noi de la Mare i després la Rosa Novell ens ha dit el tros del poema de Nadal que correspon a aquesta cançó. Excel·lent!
La Montserrat Carulla, esplèndida com sempre i amb una força extraordinària; tot i la gràcia que ha demostrat llegint un dels poemes satírics de Sagarra jo em quedo amb el poema que ha recitat de La campana de Sant Honorat. Desperta Catalunya!
 
Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent
anava renegada d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixava tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la força i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la Campana.


I finalment un Lluís Soler que només ens ha dit L'elegia a Rafel però que, com sempre, amb aquella veu profunda, forta i expressiva, s’endu la gent de carrer. Crec que a la primera part ell no hi era i per això ha tingut menys paper que els altres.
Tots ho han fet molt bé!
No em puc estar de posar-vos un primer fragment de la Balada de Luard el mariner i de Vinyes verdes vora el mar, que no per molt conegudes deixen de merèixer un petit espai en aquest escrit.

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.


Ha estat un homenatge únic, d'un sol dia i això sap greu perquè hem estat molts pocs els qui hem pogut aprofitar una ocasió com aquesta. Josep Maria de Sagarra sembla que estigui una mica castigat, o oblidat; i és un dels nostres millors poetes, prou variat en els temes i en la manera d’expressar-se com per poder arribar a un nombre gran de públic.
Hi haurà algun altre homenatge recordant que fa cinquanta anys que ens va deixar?