dimecres, 26 de juny de 2013

Sierra de Cazorla. Segura y las Villas -4-




Sierra de Cazorla. Segura y las Villas -4-
Parc Natural, La Iruela



Anar al inici


Remunten el curs del Guadalquivir i ens endinsem al Parc Natural. Ens aturem a dinar a l'embassament del Tronco de Beas, sobre el Guadalquivir i davant de l'illa de Bujaraiza on es troben les ruïnes d'un castell àrab. Allà hi ha el Mirador Félix Rodríguez de la Fuente.



I arribem a la Torre del Vinagre, actualment Centre de visitants. Ens passen un  audiovisual sobre la zona i visitem el Museu de la Caça. Està ple de caps de diferents espècies d'animals de la zona i, sobretot, de les cornamentes.
Cada primavera els cérvols, i també les daines i cabirols, muden la seva cornamenta, "desmogan". En els següents cinc mesos la desenvolupen completament, per usar-la en els incruents combats de l'època de zel -setembre / octubre-. En condicions normals la nova banya serà més gran cada any.


Hi ha una fotografia de dos cérvols que van quedar enganxats en una baralla i no van poder desfer-se; i així van quedar.


Seguint el Guadalquivir arribem al Mirador Puerto de las Palomas, amb una vista impressionant del Parc Natural i de la petita població de Arroyo Frío. 


I desviant-nos de la carretera principal arribem al Parador Nacional "El Adelantado". El van construir perquè Franco anés a caçar amb els amics però quan va estar acabat ell va preferir dormir a la Torre del Vinagre. El Parador molt agradable, ple de cornamentes, i no vaig poder evitar fer una foto al Jaume...


L'endemà al matí, amb una boira força espessa, sortim en 4x4 per fer un recorregut pel Parc Natural. El guia, xerraire, ens explica moltes coses i, per sort, la boira va desfent-se de mica en mica.


La tradició diu que el pont de "Las Herrerías", de la "trasnocha", del segle XV, el van reconstruir en una nit els cavallers que acompanyaven a la reina Isabel durant la campanya per la conquesta de Baza.


Els primers colons del Parc Natural van ser els "hornilleros"; cap als anys 70 van arribar els últims. Un decret de la desamortització de Mendizábal i Madoz permetia ocupar lliurement les terres de la Sierra per cultivar-les i viure-hi; qui ho fes passaria a ser-ne el propietari. Gent procedent de València, Albacete i Almería van ser els primers en arribar-hi. Portaven entre les poques coses que tenien un "hornillo" i d'aquí el nom.
Van construir les seves cases i vivien tranquils amb poca cosa. Però aviat els van fer firmar papers en blanc per canviar les casetes per pisos al poble: pisos que al cap de molt poc temps els van fer pagar de nou. Com no sabien ni llegir ni escriure van tenir sempre les de perdre.


Per una pista forestal, passant pel "Arroyo Amarillo", entre bells exemplars d'arços, roures i, sobre tot, pins pinassa -pino laricio-, arribarem al naixement del Guadalquivir, a quasi 1.400 metres d'alçada, que és la fita de l'excursió.


Però abans seguim a peu un camí de dos quilòmetres fins la Cañada de los Tejos, on hi ha uns dels teixos més vells d'Europa, amb dos mil anys de història. Pel camí trobem arbres que no entenem com s'aguanten sense trencar-se ja que tenen un forat enorme. A la base del troncs hi ha, a vegades, un gran buit resultat dels "resiegos" que al llarg dels segles van practicar els serrans per a producció de les "teies", unes estelles llargues i fines impregnades de resina que s'utilitzaven per encendre focs. Després cicatritzaven la ferida, cremant la superfície, fins a la propera vegada.


També es van utilitzar com empara o refugi per a les nits més fredes.


Quan arribem al teix mil·lenari quedem impressionats! És d'una bellesa salvatge, ancestral; t'agafen ganes de seure sota el teix i impregnar-te de la seva olor, la seva vida, la vida de tanta gent que va sentir-lo com part de la seva història, de la seva família...



Tot baixant ja amb el 4x4 ens aturem a contemplar el naixement del Guadalquivir. Com tots els grans rius comencen amb un petit salt d'aigua, amb força profunditat i integrat dins un paratge privilegiat.



Durant tota l'excursió el guia s'ha anat aturant per ensenyar-nos flors, plantes, per fer-nos veure algun animal, força lluny, la veritat... 


La flora de la regió és molt variada i vistosa. A més de flors boniques hi trobem moltes herbes medicinals com el manrubio.






També ens ensenya restes de quan aquesta zona estava sota el mar.


I arribem a un penya-segat impressionant, bellíssim, de color gris i marrons, on tenen el nius els voltors i els aufranys -"alimoches"-.



 Ja tornant al parador passem pel Monestir de Montsió on viu el "hermano Antonio", sol, sense aigua i sense llum, com els antics ermitans. Els seus companys es van integrar  a l'Orde dels Franciscans. Ell és per tant l'últim representant de l'orde de Sant Pablo i Sant Antonio Abad. 


I també per l'Ermita de la Virgen de la Cabeza des d'on la vista és magnífica.
Prop ja del Parador ens trobem el poble de La Iruela amb un castell de Templaris enfilat al capdamunt del poble; poblet encantador amb carrers agradables per passejar i aturar-te però difícil per aparcar.



L'endemà fem cap ja a Cazorla i Segura de la Sierra.