dissabte, 5 de desembre de 2009

El Ball

El Ball

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers

3 de desembre de 2009

Dramatúrgia i direcció: Sergi Belbel

Coreografia: Sol Picó
Actrius: Anna Lizaran, Sol Picó / Xaro Campo, Francesca Piñón
Música original: Òscar Roig



Havia llegit la novel•la ja fa temps. I no sabia com es podia expressar amb teatre i ball la ment turmentada i complexa de l'Antoinette, la filla, la seva ràbia continguda, l'odi a la seva mare. L'obra és molt dura i retrata molt bé a una mare, rica de nou, que vol regnar en les nits de Paris i, fins i tot, trobar algú que la festegi. La filla, amb 14 anys, somnia en aquest ball fins que la mare li nega la presència aquella nit; a dormir d'hora que ets petita. Petita però massa adolescent per treure-li ja alguna mirada dels joves de Paris. I aquella és la seva nit, la seva glòria; no la de la seva filla. la venjança d'Antoinette serà terrible; tot i no ser premeditada és freda i calculadora; i esgarrifa pensar què passa pel cap d'aquella criatura.

L'Anna Lizaran, per a mi, omple sempre l’escenari. M’agrada molt, Però aquesta vegada hi ha hagut qui li ha fet companyia. Sense treure ni un bri del saber fer de l’actriu trobem una Sol Picó meravellosa, que expressa amb el seu ball tota la negror del pensament de la filla, tot el dolor i la venjança. El símil d'un ring de boxa és molt bo, és extraordinari. Cada assalt està marcat pel gong i la Sol Picó et desgrana tot ballant els diferents estats d'ànim de l'Antoinette. No es fan ombra l'una a l'altra sinó que comparteixen escenari. Emociona i esborrona veure a la Sol Picó interpretar aquesta obra tan dura només amb el ball, acompanyada de la presència sempre segura i confortant de l’Anna Lizaran. No se com s'ho fa la Sol Picó però al final de l’obra sembla vertaderament una noieta de 14 anys...
L'escenografia, com sempre, original i perfecta per a aquesta obra. Tinc enveja de la gent que posseeix tanta imaginació!
La Francesca Piñón, en els diferents papers que representa està molt encertada, sobretot fent de nurse anglesa i de cosina de la mare. És un trio perfecte.
Per a mi ha estat una de les millors obres de la temporada; m'ha entusiasmat fins al punt d'emocionar-me o fer-me esgarrifar en certs moments de l'obra.
Sergi Belbel: apunta't aquests noms per a la temporada que ve i segueix experimentant. És per a nosaltres un goig anar seguint els vostres esforços perquè, de debò, la majoria de vegades aconseguiu que sortim esperant la propera obra.