dimarts, 12 d’abril de 2011

La nevada del cucut





La nevada del cucut
de Blanca Busquets

Rosa dels vents

Abril 2011




Mentre el cucut no canta sempre s'ha d'esperar una última nevada; un cop l'hagis sentit cantar ja no tornarà a nevar fins al hivern següent.
Això diuen a la Carena, Cantonigros, la gent que hi viu i hi pateix el fred i la boira tot el hivern.
Dues històries paral•leles i separades per més d’un segle. Dues dones que necessiten escriure. La primera viu a la Carena i no en sortirà mai. És l'època dels casaments arranjats pels pares, del nens enviats a dida, del treball extenuant des de l'alba fins a la nit, del domini absolut de l'home sobre la dona... La dona callava, aguantava, sabia que rebria sempre, i això era el seu destí. La Tònia se n'allibera escrivint a la llum d'una espelma, amagada de tothom, i gràcies a això pot suportar la dura vida que li toca viure.
La Lali, en ple segle XXI i vivint a Barcelona es troba des dels 12 anys amb un cas de bullying a l'escola. I no en parla amb ningú i ho arrossega tota la seva vida. Les dues dones tenen en comú que veuen paisatges en unes pintures on tothom hi veu només taques. Les dues s'emmirallen en la Mila, de Solitud de Víctor Català, tot i que de manera força diferent. I les dues s'enamoren de qui no toca. I les dues tindran els seus moments de goig, i de dolor, com qualsevol dona de la seves respectives èpoques.
Veig més clara la vida de la Tònia, més natural i conseqüent. La Laia, en canvi, la veig forçada dins la novel•la. Una noia, en ple segle XXI, en una gran ciutat com Barcelona, intel•ligent, amb pares intel•ligents i tots amb alta formació no pot ser que passi tota la vida amb el llast de quan tenia 12, 13, 14 anys. La Lali havia de saber que en aquests casos hi ha psicòlegs i psiquiatres que la poden ajudar. I, a més, ja gran, pot parlar-ne amb els seus pares, amb qui sigui, tot menys guardar-s'ho dins seu com en el segle XIX. És més llesta, en aquest sentit, i més intel•ligent, molt més, la Tònia.
El llibre es llegeix d'una tirada, és entretingut i el tema t'agafa; però no té una qualitat superior com altres llibres de què he parlat. Potser el fet d'escriure a raig, com va comentar l'autora, o el fet d'escriure tot com si ho anés explicant a algú, o pensant-ho... No sé, però l’he trobat una mica pobre de vocabulari i amb expressions repetides. Mo m'ha emocionat. No m'ha fet vibrar.
També pot influir-hi el fet d'haver anat a la presentació del llibre on potser van parlar massa del tema de què anava, i on algunes persones en van fer unes crítiques tan entusiastes que et feien pensar en una obra mestra. I és un llibre correcte, bo de llegir, però no una primera figura. Sempre des el meu punt de vista.
Ho sento, Fe; per una vegada no coincideixo amb tu...

1 comentari:

L'Espolsada llibres ha dit...

En la discrepància rau la gràcia de la literatura, i per aixì reafirmo que a mi m'ha semblat una història molt bonica bellament escrita.