dissabte, 23 d’abril de 2011

La hija de Robert Poste



La hija de Robert Poste
de Stella Gibbons

Prix Femina-Vie Heureuse 1934

Impedimenta

Abril 2011



Flora Poste és una noia educada com a nena de món a qui no falta res, acostumada als cercles d'alta etiqueta, amb amigues i ambients on es combat l’avorriment amb festes i teatres, escoltant nois pedants i amagant els vertaders sentiments. I penseu que tot això és a començaments dels segle passat; el llibre va ser publicat l'any 1932.
La Flora es queda sense pares amb una renda anual no massa galdosa. I decideix escriure una carta a tots els seus parents, a qui mai no ha vist, demanant-los d'anar a viure amb ells a canvi de la seva renda. I l'únic lloc on és admesa és en una granja a l'Anglaterra profunda... I a més, amb la condició que no pregunti què li van fer al seu pare i que no vulgui exercir els seus drets. La senyora Smiling, la seva amiga, li aconsella que es quedi a Londres, que busqui una feina, i així poder continuar amb les seves vides. Però Flora no vol treballar i li agrada el repte d'anar a parar a una granja i segons com vegi la gent, ajudar-los a canviar de vida.
Naturalment la casa és un desastre, la gent és indescriptible, tots viuen lligats a la casa per la Ada Doom, l'àvia, que passa control a tota la família dos cops l'any, i que creuen boja perquè sempre repeteix que de petita va veure una cosa lletja en el graner...
La Flora s’avé a viure en aquell ambient però de mica en mica va introduint noves idees, noves maners de fer; manega com vol a tothom i es surt amb la seva en tot el que es proposa.
La descripció dels personatges és molt bona; des del pobre Adam, ja vell, que cuida a les vaques amb noms tan curiosos com Casquivana, Desnortada,... fins a l’Elfine, la noieta de 17 anys a qui agrada la poesia i que sembla que no sigui d’aquella família, passant pels homes de la casa, des del fanàtic religiós, a l’amant del cinema i roba cors de noies, i l’Urc, que s’enfila als arbres per mirar per les finestres i fa experiments amb rates d’aigua... I les dones... tots estan , la veritat, molt ben descrits i són força peculiars.
Diuen que aquesta obra vol tenir el humor de Wodehouse... No ho sé. Potser en anglès es notaria més aquesta semblança perquè fa molts jocs de paraules que, traduïts, no donen el mateix resultat.
És una novel•la entretinguda, amb la seguretat que dóna a la Flora el fet de tenir un nivell cultural i d'educació, encara que sovint la veiem una mica ridícula. I el contrast amb la família de la granja, sense formació, obligats a conviure amb família, sense fer-se amb ningú, i amb les tradicions i costums com coses obligades.
M'he quedat, però, amb les ganes de saber què era aquella "cosa lletja" que havia vist la Ada Doom de petita, i què havia passat entre el pare de la Flora i el seu germà. I quins drets té ella que no volen que reclami. Ho intueixes, però jo no ho he sabut veure clar. Si algú ho veu, que m'ho digui, per favor!