dilluns, 25 d’abril de 2011

Rams i Pasqua



Rams i Pasqua
17 i 25 d'abril de 2011


Tornem al final de la Quaresma. I arriba la Pasqua amb fills, néts i mones! I aquest any amb un nét més, en Jordi. Quin goig feia avui la taula amb les nou mones! I quines carones posaven els nens!
Per Rams, estava trista i volia felicitar la Pasqua a un grup d'amics. Els vaig enviar aquest escrit. Em van contestar alguns d'ells i em van ajudar. És trist tenir dolor i pena al voltant teu, veure patir a qui estimes, no poder treure ni una engruna de dolor a qui tens al costat...
Avui, però, ha estat un dia d'alegria. Hem amagat ous de Pasqua pel jardí, com cada any, i tots els nens han corregut a buscar-los, enmig dels matolls, entre branques d'arbres. en un forat d'una pedra... Les dues petites de dos anys s'han incorporat a la busca com si fossin ja grans, i anaven buscant ous i obrint-los a veure què hi trobaven. Els pares i nosaltres, màquines de fotos a la mà, no hem perdut detall. I després, foto de família i les esperades mones. Com tots els padrins són de la nostra família hem reunit nou mones!
I el dinar de Pasqua, el xai rostit que ha quedat molt bo, i que ha agradat a nens i grans. I mones, i cafè, i xerradeta, sobretaula llarga... quin goig!
Que per molts anys puguem seguir celebrant la Pasqua en família, gaudint de cada moment bo i feliç que la vida ens presenta, que són molts, i que sapiguem acompanyar als qui no ho passen tan bé aquests dies.

Diumenge de Rams. De palmes i palmons. Nens i pares i avis sota un ruixat d’aigua beneita. Cada any el mateix. I somrius. Les cares dels nens divertides o serioses segons l’edat. I nosaltres feliços. És el dia alegre de la setmana que comença. El dia dels nens... fins a la mona de Pasqua...
I enmig de tot això sents el dolor quan el tens a prop. Beneeixo un ram de llorer. És per la M Lluïsa. I què li farà l’aigua beneita? em pregunten. No ho sé, però sento dins meu el dolor i l’esperança.
No ha estat la quaresma que hagués volgut. Prefereixo seguir la passió de Jesús, que ja ha passat, que és un recordatori i que sé que s'acaba el diumenge amb la Resurrecció. Acaba bé. I em direu, també acabarà bé la del Josep Lluís. Sí, però és diferent. Ell, com tantes persones que estan patint – i d’això te n’adones quan ho passes- no sabem quan serà el seu diumenge. I sabem la passió que viuen ells i, sobretot, les seves famílies. En el nostre cas ell no pateix. Pateix la seva dona, els seus fills, patim tots nosaltres.
I demà començarà la Setmana Santa. I no sé on sóc ni què sento. Cada any la vius diferent i aquest any no serà menys. La viuré en la carn i en l’esperit familiar, que és en definitiva on es couen la majoria d’alegries i tristeses. És al final en la família on trobes recer i amor. I també en amics, per sort.
Dijous Sant, Divendres Sant... tant que m’agradaven els oficis de Setmana Santa i tan oblidats que els tinc ara. Fa anys ja que els meus oficis aquests dies ha estat fer companyia als pares malalts, després cuidar-me de néts petits, i ara... el que em toqui. Però no me’n sento culpable. Crec que sóc en el lloc on em pertoca, que ja m'arribarà el dia de reprendre la tradició. Mentre, visc en el dolor de la Passió, de les passions particulars, i en l’esperança de la Pasqua, una Pasqua per tots plena d’esperança i de vida per sempre.
Visquem amb alegria, encara que sovint sigui només interna, aprofitem els moments dolços que la vida ens ofereix, preguem pels qui més ho necessiten i intentem sempre ser en el lloc oportú en el moment oportú.
Necessitava fer aquesta reflexió i com a amics del grup que ens coneixem i ens ajudem i ens estimem us l’envio coma a... pregària? comentari? alliberament personal? No ho se. Accepteu-ho tal com ho escric. Ja em coneixeu i sabeu dels meus rampells.
Només sé que us desitjo a tots una Setmana Santa conscient, adulta, compromesa, única per cada u de nosaltres, i una Pasqua d’esperança i serenor, i alegria cristiana. I com em costa dir això d’alegria cristiana!
Una abraçada i gràcies per la paciència de llegir-me...

1 comentari:

Lluïsa ha dit...

Gràcies Mari Pepa! Se que sempre penses en nosaltres. Un petó.