dijous, 18 d’agost de 2011

L'obra i la por

                                                                                                                    

L'obra i la por

Galàxia Gutenberg
Cercle de Lectors

Agost 2011



Bé, ja l'he llegit! No és un llibre fàcil, en absolut. Me'l va deixar el Xavier: té, t'agradarà! I sí, puc dir que m'ha agradat molt però que reconec que no he pogut copsar tot el que vol expressar Perejaume amb aquests mots. Crec que la meva formació i la meva edat, o la vida intel·lectual que he portat no em permeten copsar més coses que les que he pogut besllumar. Hi ha hagut moments que he pensat que el meu enteniment no donava per més, i tancava el llibre i no el tornava a obrir fins l'endemà... Té un vocabulari exquisit i riquíssim; moltes paraules, moltes, no les conec, les he hagut de buscar al diccionari. No puc dir si és un assaig, una prosa poètica, poesia en estat pur, un sortidor de paraules sense aturador... Però és bell, i et fa pensar sobre coses senzilles que tu dones per sabudes, com personals i ell te les esmicola en tres o quatre pàgines i t'hi descobreix més bellesa i te les lliga amb cent elements més. No sé si amb això que dic algú es pot fer una idea del que és aquest llibre, no ho crec... Per això, i per recordar-me'n jo quan em vingui de gust, faré un petit resum dels poc capítols d'aquesta obra. I no serà gens fàcil! Som-hi!

D'entrada diré que són dos llibres: l'Obra i La Por. (Modalitat d'assaig, gràfic i icònic, sobre l'oblit i la llum de cada dia. Obrat amb una por que ja no és pas por al full en blanc, sinó que és por al full i del full en negre, por al full i del full transitadíssim, atapeït de signe i grafies, i iconogràficament enquitranat.)
L'obra.  Novembre del 2003 - (Text on provem d'observar l'entreamagar-se del paisatge: l'amagar-se seu i nostre. En ser que el paisatge queda impregnat dels nostres propis arguments, se n'embeu, els estén, els descompon en substàncies i accidents, i nosaltres hem de fer llargs trajectes, llargues circumval·lacions per llegir-lo/nos.)
- Del paisatge -Tota la pau de la natura sense gent ve a asseure's al meu costat- Alberto Caeiro.
L'any 1989 va traslladar 35 butaques del Palau de la Música a una platja. El triangle resultant, vellutat, format per les butaques reclamen un públic, com també tantes i tantes obres antigues i modernes reclamen que algú pari atenció en elles. Com si les obres ens reclamessin l'ullada per no caure en un buit, per no retornar a la vida d'allà on provenen, que és l'oblit.
Ens diu Perejaume que el paisatge és pell, nostra o de la persona estimada o enyorada. I que aquesta sensació va arribar, a finals del S XIX,  al seu punt més extrem. Sembla que Joan de Serrallonga estava engelosit del Montseny ja que la seva amistançada. Joana Massissa, passava les hores contemplant la vessant de Vic.
El paisatgista ha de saber arrencar la imatge del terreny on es troba com si el paisatge tingués una existència independent de la terra.
- De la veu
La llengua del Tambor. Roca plana en el camí de Betesa a Ovís, que havia estat usada com a campana a cops de mall o de pedra; també dita "La Campana dels Moros".
Si parles del paisatge, amb tots els seus elements territorials i climàtics, bo serà que parlis precisament de com aquests mateixos elements parlen; bo serà que, per acostar la conversa, per fer una conversa possible, parlis i escriguis sobre la manera com el paisatge parla i escriu. Aleshores, de la forma com m'arribava aquesta tècnica territorial de parlar i escriure en vaig dir "oïsme".
La natura sovint et crida: atura't!, perquè puguis contemplar la seva bellesa i harmonia. Crec que això tots ho hem sentit alguna vegada. I com la natura et parla, et conforta, t'acompanya, t'asserena...
D'antic consideraven ja que la terra tenia una veu sagrada; des de l'Oracle de Delfos a la Roca del Catroc, pedra oscil·lant que hi havia en terme d'Alcover, passant per les bretxes xiulants i pels vents portaparaules... I tot això no és nou; si rellegim Verdaguer recordarem "La veu del Montseny", "Els dos campanars", "Què diuen els ocells?", i anant més lluny, Amfión, fundador de Tebes, amb el so de la lira movia les roques i amb el seu cant suau les duia on volia. I Carles Riba, i Rainer Maria Rilke, Vinyoli, i en el nostre dia a dia els contes que expliquem als infants on tot parla, pedres, astres, animals, persones...
Potser hauríem de sospesar l'atorgament que ens hem fet els humans de l'ús exclusiu de la veu i pensar fins a quin punt, amb la veu nostra, participem d'una veu més àmplia i indiscriminada, tant és, al capdavall, si és de cosa o si és d'algú.
Massa que hem fet del món instrument de la paraula nostra i no pas emissor de la seva. És hora de dir-nos tots plegats que, si la terra ha engolit el silenci de Déu, si la terra no té o no ens sembla avui que tingui una veu divina, bo serà que tingui, almenys, una veu democràtica. Que, en definitiva, només soni el món, si és que els déus ja no hi sonen, però que soni tanmateix! Perquè la terra té drets. I el dret a veu, a alguna mena de veu, és fonamental, en la mesura que, més enllà de qualsevol convenció social, poètica o religiosa, l'ús i abús dels elements naturals prové, en gran manera, de no donar-los una veu, d'emmordassar-los i ni tan sols considerar els senyals de parla que ens puguin fer, sinó més aviat desatendre la seva, d'altra banda, tan rotunda expressivitat. Per què ara de sobte recordo Casaldàliga?
D'aquestes formes de silenci brolla la injustícia i hauria de poder expressar-se en veu política.
M'adono que escric moltes cites, però és que pel meu gust reescriuria el llibre per no oblidar-me'n. M'hi  sento identificada i expressa amb una pulcritud i exactitud meravellosa el que jo penso i fins i tot el que penso que intueixo i no ho sabia expressar. M'explico?
- De l'expectativa de veu
El dibuix d'un moviment. Les situacions diuen alguna cosa, però quina? La sensació que, arreu arreu, alguna cosa segueix el seu curs i es val, ara mateix, d'això que escric per seguir-lo: jo no puc pas saber què és ni que pretén. Avança per un camí propi, tot just li sóc la mà o el cap. Que ja és prou si arribo a transcriure algun dels seus gargots en lletra neta. 
Què ha estat i és encara la realitat i el mite  d'una veu no humana: saber què en podem treure d'una veu que només sembla existir com a expectativa de veu, i conèixer què és, al capdavall, allò que el món ens diu o percebem que ens diu amb tan dissimulades paraules.
També hi ha el callar; el callar eloqüent de les pedres, de la rica vida mineral... El callar és sens dubte, expressiu, i en el fet de callar el silenci parla, i no parla sol.
I ara veig clar perquè he pensat en Casaldàliga. La Teologia de l'Alliberament, a través de la veu de Leonardo Boff, fa parlar -cridar- la natura quan diu: "No només criden els pobres; criden les aigües, els animals, crida també la terra. Hem d'alliberar la terra. Dins l'opció pels pobres hi ha l'opció pel gran pobre que és la terra".
I Perejaume es pregunta què diuen o volen dir, o volem dir els humans i a qui ens dirigim i per què amb tota l'escriventor terrestre que anem deixant rere nostre.
- Del públic
Existeix l'ofici de públic.
Públic-autor: nosaltres mateixos davant l'aparició de les nostres pròpies obres. I no ens referim a obres d'art sinó a les obres de cada dia.
Públic que construïm, a través de les nostres obres, i que segons com siguin cridaran una mena o altre de públic.
L'espai públic, que tothom pugui veure-ho tot.
Espai-platea, una mena de món de segona residència, en el qual sembla que hi estiguem de pas malgrat viure-hi tot l'any, primer món.
Publicitat, que ve de públic, i marca el gran mercat de l'èxit i el fracàs.
Desplaçament del públic, ja que tot tendeix a buscar públic cada vegada més llunyà, més globalitzat; és el món sencer que fa de públic, potencial com a mínim. Turisme i migració, segons el principi dels vasos comunicants, són l'expressió més viva d'aquesta desfilada mundial de públics, els uns cap als altres, els uns a la seguida dels altres.
En aquest món recorregut pel públic, en aquesta evolució del món cap a un espectacle total on el públic adquireix una dimensió geogràfica, una de les imatges més concises i rotundes que integra públic i grafisme és la forma de platea que disposen els avions just abans d'aterrar. Amb el passadís central i els rengles de butaques encarats cinematogràficament a terra ,  aquesta platea s'aboca i s'inclina cap allà on els passatgers han de viure, les hores, els dies, o els anys següents a l'aterratge. La força d'aquesta imatge és poderosa en la mesura que ens parla del gran despreniment humà, en la mesura que secciona el mateix grafisme que transitem, immersos en una dramatúrgia de connexions gràfiques que ens porten asseguts a dins. És en va preguntar-se què diem en elles i amb elles. Què escrivim? Com ho hem de poder llegir, posats que hi som?
- Treballar per a un no-públic
On sigui del planeta, en l'hora present, podríem mesurar les conduccions aèries, les conduccions per terra, les conduccions per vista i oïda, les lletrudes conduccions travessadores, divulgatives, velocíssimes, que hi xiulen de continu. És tal la força divulgativa que la tensió superficial impedeix a les coses cap altra relació més fonda. Probablement és per això que  alguns ens sentim cridats, cada vegada amb més nitidesa, per la paraula "amagar", per la idea d'amagar i d'amagar-se, a fi de sostreure's de la ullada general, d'ensotar-s'hi un poc. Potser sí que ha arribat l'hora en què el poeta reclami, com un do preuat, l'amagar-se de dir i l'amagar-se de fer. Si més no l'amagar-se un temps per poder divulgar alguna cosa excavada realment, nodrida a dins, segons els tradicionals mites agraris. Ens cal aprendre de preservar el sentit, sense que es marceixi.
Bé podem afigurar-nos l'estretor que deu sentir la vida general quan entra als nostres ulls, quan passa per les nostres paraules, tan cenyidament que fa, precisament a través d'aquesta estretor, que ens causi encara més meravella l'extensió de la terra amb tota aquella veritat que se'ns hi endú. La mateixa veritat completa que ha atorgat una veu a la natura humana i que no és altra que la que escriu, articula i venta cada bocí de cosa. Perquè el món on pensem i pesem és magistral en el fer, absolutament magistral. Inexpressablement magistral per a nosaltres, en la mesura que nosaltres mateixos en formem part. Tanta, que no hauríem pas d'establir ja cap diferència entre treballar per a les obres nostres o per les obres seves.
Crear per a res, per a ningú,
com ho fa aquell bruc tan introbable,
tan improbable que algú l'arribi mai a veure.
Qui arribés a escriure troncs i ramassa
amb la silvestreria d'un bruc,
i els mots de pas, solubles,
en l'oratjol que el fa estremir.


La por. Juny del 2005 - (Text amb imatges que prova de descriure una realitat concebuda així mateix com un text amb imatges, sinó que el text és la mateixa escriptura planetària, i les imatges que l'il·lustren, els amuntegaments de l'obra
feta.)
- Les ratlles del pròleg
Una altra ratlla. Una ratlla més, plegada pels tornalls, que eren el cap de solc on els pagesos giraven les arades.
I encara una altra. Què ho fa que les ratlles ens creixin així? Amb més voluntat de formació que no pas d'expressió, .... Com les autopistes del vent que porten les espores, amb els quatre confins i tota l'atmosfera com a procediment.
L'escriptura geològica, doncs, la meteorològica, la sísmica..., amb totes les innombrables substàncies del moviment, posades en una completa força motriu pe dur a cap aquesta obra, rasa i gegantina alhora, que és la realitat viva.
En la mesura que les paraules parlen en nom propi i no només en nom dels seus emissors. Aquest és justament  l'ofici dels filòlegs: mostrar-nos com les paraules parlen en el nom propi que se'ls ha anat fent.
Que, a l'hora d'expressa un fet, ens vingués a la mà la mateixa lletra que el mou i el cabdella realment.
Perejaume dóna vida a les paraules, a la força amb què escrius. Ell voldria que a l'escriure tothom pogués entendre, ell mateix també, el que realment vol expressar la natura, la pedra, el moviment, la vida. No vol falsejar amb les paraules que ell posa el ver sentit del que hi ha en el fons, la veritat.
És complicat però bell.
I fa seves les paraules de Pessoa: Tot el món, tota la vida, és un gran sistema d'inconsciències que operen a través de consciències individuals. Només puc considerar la humanitat una de les darreres escoles de la pintura decorativa de la Naturalesa.
- Les ratlles del vent-tot-sencer
Una bola de grafit. Una bola de grafit sota el vent-tot-sencer. Llenguatge-esfera del món! Tot ell com una figura cristal·logràfica que és escriptura, però que a més a més guixa i sona, abruptament, amb la punta guixadora de les muntanyes i amb els tàlvegs ensolcats. Sumeu-hi ara, de passada, aquest altre llengiatge-esfera del món nostre, fet de veu nostra, de paraula nostra, que ha arribat a assolir proporcions quasi temibles. L'aire imprès amb totes les emissions radiofòniques, telefòniques, televisives. L'aire imprès que fa una descripció densa, ajustada, total. ... Si fóssim capaços de veure les veus i les imatges aèries, les frases emeses deambulant sense fer soroll, els fins corrents, els arxius digitals que circulen, l'aire que és ple de dir, la murmuriosa i ondulant fugacitat d'un aire saturat de gravacions, d'un cel rebregat amb totes les cares escrites. Si en fóssim capaços!
Tants de camins s'enduen els llocs. I dispersen el llocs sobre la terra. I el món s'oculta en l'escriptura del món, com ordit, com enteranyinat per una mateixa ratlla girada de moltes maneres, per molts llocs diferents, fins a immobilitzar-lo.
De vegades se m'afigura a l'aire un homenàs lector, posat de colzes sobre el món, davant el cabdell de carreteres, atent al desenllaç.
Llegint aquest capítol i veient el dibuix que reprodueixo no em costa imaginar-me els camins i giravolts de paraules i sons que corren pel món. Sabem llegir-los, ens hi fixem, o passem pel seu costat sense adonar-nos-en? En Perejaume ens fa reflexionar amb una base poètica i paraules lligades de manera diferent a com estem acostumats...
- Les ratlles d'obres
Hi ha un gran cansament a l'aire. Penso això i miro aquesta ratlla: la mica de ferm que em proporciona mentre escric.
Ens parla que les obres busquen el seu espai, no tenen lloc, xoquen entre elles. I que per viure, les obres ens han de menester. Infatigablement, ens reclamen que els mantinguem la vida que els hem donat. Estem parlant d'aquelles obres que, conscients de la seva mortalitat, amb penes i treballs aconsegueixen l'aliment de cada dia que no és altre que la nostra atenció. Unes obres amb una voracitat infinita d'atenció per por de dissoldre's. Els afalacs, les seduccions de les quals no són més que una petició d'atenció.
Algunes vegades, en aquest buit immemorial on la terra gira, m'he afigurat que l'oblit emergia i es feia visible sencer, com quan es produeix la cristal·lització incontrolable d'un solució sobresaturada.
Obres per a res, doncs, més enllà d'una recitació orbital, com una forma de pregària incessant, com una forma maquinal de pregària. Un rodar retronador de les obres perquè el seu emmagatzematge ha entrat en col·lisió amb els límits planetaris i les obres percudeixen aquests límits.


10-09-11 Publico el comentari d'aquest llibre sense haver escrit la segona part. Per a mi és més difícil que la primera i ho he de fer a poc a poc. O sigui que, a qui l'interessi, crec que a finals d'octubre estarà fet. Necessito la tranquil•litat i el silenci per concentrar-me i escriure. Com s'ho fan els joves, i no tan joves, per escriure tan bé? A mi em falten paraules i capacitat de síntesi. Què hi farem! No crec que ara pugui recuperar tot el que no he fet fins ara. Però potser una mica sí...

Gràcies per la paciència!


10-10-11 Ja he acabat el resum de tot el llibre! Déu n'hi do! No he pogut fer el que tinc per costum, explicar de què va i la meva opinió. Hagués quedat massa pobre, infinitament pobre. M'hauria agradat posar encara més cites, per vosaltres que em llegiu i, sobretot, per a mi mateixa. Per recordar tot el que Perejaume ens arriba a dir, a mostrar, a insinuar. Com pot algú tenir aquesta imaginació quasi real de les coses i tenir aquesta facilitat per expressar-les? Les entens encara que no sigui el llenguatge habitual que tu llegeixes o uses, t'ho imagines, veus el volum de sons i grafies que estan a l'aire, que volen i fan giragonses, que per Sant Jordi deu haver-hi embussos i retencions... i t'ho mires o bé des de la llunyania, com el gegant "homenàs lector" o bé de tant a prop que t'aclapara i sembla que et caigui damunt.

Xavier, gràcies per deixar-me aquest llibre i dir-me que m’agradaria. Així m'has forçat a llegir-lo, a fer aquesta mena de resum i a sentir-me, per una estona, una mica més sàvia, una mica més petita...