dissabte, 20 d’agost de 2011

Primavera, estiu, etcètera






Primavera, estiu, etcètera
de Marta Rojals

La Magrana

Agost 2011



De la passió pels mecanismes del llenguatge, i no pas per la literatura, sorgeix aquesta novel•la en un primer intent de l’autora d'escriure seguit. Qui ho vulgui entendre d'una altra manera, s'equivocarà segur. De la contraportada.

I vertaderament l'autora fa meravelles amb el llenguatge. Començant amb el parlar de les Terres de l'Ebre, tan ric i expressiu, i per nosaltres, que parlem des de Barcelona, tan novadós.
La història podria ser la clàssica del trànsit de l’adolescència en un poblet de les terres de l'Ebre a la joventut o maduresa dels 34 anys, a Barcelona. Però és molt més que això.
Enyorança? Busca de les arrels, del que vas ser en la infantesa? L'Èlia de can Pedró arriba al poblet per Tots Sants, només els dies del pont, per desconnectar de la ruptura amb en Blai, la seva parella de fa 14 anys i de la manca de feina al seu despatx d'arquitectes. I quan arriba al poble retroba la gent, les cares, el fer de la gent dels seus primers anys. I a poc a poc, perquè allarga l'estada, s'hi va trobant bé, creu que ha fet bé d'anar al poble, que sí que és el retorn a la llar. Però mai no hi ha retorn quan has marxat anys fora. Tu has canviat, n'ets conscient, però els altres també. Han passat quinze anys per tots, pel teu pare, per la tia, per la Clara, per les veïnes, pel Bernat... Tu ja ets d'un altre lloc, t'has de fer de nou arrels, t'has de muntar la vida trencant definitivament el cordó umbilical i retornant al poble no ja buscant el que va ser per reviure-ho sinó només per a recordar-ho. Ets tu qui has de trobar ara un lloc propi al món.
Al començament vaig pensar que la història no m'agafaria; l'autora té l'edat del meu fill petit, i el que explica penso que no s'adiu amb el que van viure els meus fills i els seus amics, o el que a mi em sembla que van viure... Després però, penso que una cosa és la vida a Barcelona i els estius al mig del bosc voltats de cosins que la vida al poble, la convivència dels nois i noies, coses que més aviat em recordaven els meus temps. Ja més endavant vaig reconeixent la gent d'aquesta edat, veig problemes i situacions que he escoltat, o vist o viscut...
La Marta Rojals escriu amb un domini total de l'escriptura, del idioma, amb molts diàlegs, frescos i àgils, amb paraules i frases que fan mal o que fan pensar; aquest llibre és un plaer de llibre d'estiu!
Quan l’Èlia parla dels forasters que s'instal•len a viure al poble comenta: I clar, los hi fa gràcia, també, pero clar, per molt que m'hi esforci, per ells sóc de fora i realment ho sóc. I mira que en Blai un dia es va il•luminar i ja va a començar a dir que mos-e hi podríem quedar a viure, que mos féssim arquitectes municipals i jo què sé... Però ell és un urbanita nat i..., vui dir que ell només hi veu un lloc tranquil on anar en mountain bike i descansar la vista al verd i a les muntanyes, mentre que jo lo que hi busco és una altra cosa, i ara mentre parlo me n'adono... És una cosa que ja hai tingut a les mans, i que en un moment donat la vai deixar escapar. Una cosa que tenia quan vivia aquí i anàvem amunt i avall, déu, déu, i et senties que pertanyies a un lloc. Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perquè el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no?
L’Èlia té una germana gran, la Joana, que li va fer de mare al quedar orfes de petites. Als dinou anys va marxar a Londres i d'allà a Portugal on viu amb la seva parella. I l’Èlia sempre l’ha enyorada. En un moment molt dur per l’Èlia hi ha una conversa telefònica entre les dues germanes de la qual copio només la part de l’Èlia, que tot i les ganes de parlar amb la germana s'empassa, una vegada més, totes les paraules que volen sortir de les seves entranyes: Les venes vermelles se'm contreuen. Ja tinc la boca oberta, però no em surt el crit. .... El crit és al coll de l’estómac, però no em surt. ... Penjo, perquè necessito un minut per cridar. No és cert: necessito un any, dos, vint anys per cridar. Però el telèfon sona molt abans. ... El crit no es belluga. ... No sents res? ... No s'ha tallat, Joana, que no em sents? ... De veritat no em sents? No sens com m'esgolo per arribar-te? Com pot ser que en tot aquest temps no m'hagis vist mai com arrencava a córrer i sortia per aquesta porta i agafava la carretera i encara una altra i encara una altra i una altra, milions de quilòmetres corrent dies i nits, vespres, matins i matinades, corrent sense parar per vindre a cridar-te amb els pulmons desfets? ... No s'ha tallat, Joana, que no sents com bramo? Que no sents com em peten les cordes vocals? I quin mal que fa. Saps el mal? El mal que fa mal? Doncs aquest. ... No em sents perquè el crit és encara a l’estómac. Tinc la laringe esquinçada per un crit que, de tant fort, no es pot cridar. I el telèfon sona. ... Les venes vermelles m'arrenquen el bull.
Quina solitud! I quin desesper! T'agradaria acostar-t’hi i agombolar-la... Però malgrat tot el que porta dins l’Èlia és una noia alegre, divertida, que sap entomar les coses, prendre decisions i riure's del mort i del qui el vetlla. És un llibre optimista i rialler.
La considero lectura recomanada per passar una bona estona, amb punts d'enyorança per un món que ja no hi és però amb la il•lusió i les ganes del futur.