dijous, 18 d’agost de 2011

El pájaro espectador



El pájaro espectador
de Walace Stegner

National Book Award 1976

Traduït per Fernando González

Libros del Asteroide

Agost 2011


Joe Allston, agent literari jubilat de 70 anys, s'ha retirat a Califòrnia amb la seva dona Ruth, fugint de la ciutat. Joe no accepta la vellesa. Veu com es deteriora el seu cos, com el dolor li impedeix fer el que sempre ha fet, i el seu caràcter no és optimista. Al seu costat, la seva dona, tota ella encant, dolçor, optimisme i activitat viu per fer feliç el seu marit, li busca ocupacions perquè recuperi l'alegria i el goig de viure. En Joe se sent culpable: culpable per no entendre i estimar la seva mare, que va arribar a Amèrica de Dinamarca amb 16 anys, fins que va ser morta; i culpable de la mort del seu únic fill, Curtis, ofegat en una platja fent surf, no sap si perquè va caure o perquè va voler abandonar...
Un dia en Joe rep una postal de Dinamarca. És de Astrid, la comtessa que els va llogar mig apartament i de qui es van fer molt amics. Van viure-hi uns mesos ja fa 20 anys, recent mort el seu fill, i després d'una miocarditis. Espera, sense un entusiasme massa engrescador, trobar el lloc d'on prové, el lloc on va créixer i viure i d’on va fugir la seva mare. Sense mare i sense fill, només amb la dona, aquesta postal li desperta tot el que va viure i veure en aquell país. Astrid és parenta de Karen Blixen, pseudònim de Isaak Dinesen, i en Joe té molta il•lusió de saludar-la. Quan la veu el diàleg entre els dos és profund i bonic. Ella parla sobre Àfrica, que és la vida, i ho compara amb la seva casa amb hort i jardí a Dinamarca i diu que és la seguretat. I en Joe no entén com ella no troba gust a la seguretat, a les arrels, a saber que tens un lloc que t'espera, ja que ell no té cap d'aquestes coses per tradició familiar. Coneix gent molt especial, el germà de l’Astrid, la vida del pare de l’Astrid, coses i fets impensables en la seva vida americana.
I va a les golfes a buscar un dietari que va escriure aquells mesos. La seva dona ho veu i li demana que cada nit li llegeixi un tros. Ell, sense massa ganes, hi accedeix. I la novel•la transcorre entre el dia a dia a la caseta de Califòrnia, amb les pluges i entrebancs, amb amics ja grans que es van posant malalts, amb la seva mania que ja fa nosa, que ningú els mira, que no vol veure ni parlar amb ningú, que són transparents per la societat, i les lectures, a la nit, de les pàgines escrites a soles feia 20 anys. Això serveix per treure sentiments i pensaments que no van sortir llavors i que els dos han portat tancats dins seu, serveix per veure l'amor incondicional d'un matrimoni gran tot i les males estones per culpa de la diguem-ne depressió de jubilat, com si hi ha amor es poden superar moltes situacions, fins i tot després de vint anys.
Wallace Stegner té la gràcia d'escriure com si no volgués dir res, li surten les paraules sense esforç, ens relata un dia a dia, barrejats pensaments i acció, petites circumstàncies tan naturals i reals que no et sembla està llegint una novel•la...
Al començar el llibre sembla que no serà massa interessant; és a poc a poc que entres en els personatges, veus com en Joe va assumint el seu passat, passa comptes amb la seva vida, la tristesa de sentir-se vell i, tot i els seu més aviat mal caràcter et trobes amb un home culte, amorós, amb la necessitat de veure, com en una pel•lícula, la seva vida, llegir-la en veu alta, per assumir-la i quedar tranquil.
És una novel•la plena d'humanitat, d'encant fins i tot seva rebel•lió molt real contra la vellesa.

Ya es algo -y podría serlo todo- haber encontrado un pájaro compañero con el que sentarte entre las vigas mientras los de abajo beben y alardean y recitan y pelean; un pájaro compañero al que puedes cuidar y buscarle gusanos y semillas; uno que te curarà las magulladuras y te alisará las plumas alborotadas y llorará contigo las penas si por descuido vuelas por algo que no eres capaz de dominar.
No és bonic, aixó? No retrata el que ha de ser en veritat la vida de parella? Qui ho troba ho té tot, és feliç!

No desdeñes la muerte; antes bien acógela gustosamente, en la convicción de que ésta también es una de las cosas que la naturaleza quiere.
Marco Aurelio
I del mateix autor, dit el primer ecologista: Lo que no es bueno para la colmena no puede ser bueno para la abeja.

2 comentaris:

Marta ha dit...

Hola Maripepa!
He llegit aquest apunt. Assisteixes a algun Club de lectura? Jo procuro apuntar-m'hi sempre que puc, ja que és molt gratificant escoltar diferents punts de vista. Una abraçada

Marta ha dit...

He llegit el teu mail. Gràcies. M'ha agradat molt. Ja et contestaré amb calma. Una abraçada