diumenge, 18 de desembre de 2011

Dinar de Nadal a casa la Lola


Dinar de Nadal a casa la Lola

17 de desembre de 2011


Com cada any la Lola ens convida a tota la colla a un sopar, aquest any dinar, a casa seva per celebrar el Nadal anticipat. Es pren molta feina i cuina molt bé i tota la casa té aire de Nadal. Ens té sempre algun petit regal de Pastas Gallo i una nadala escrita per ella, sentida i viscuda. Des que vam fundar l'Associació Abló Pkédé que la Lola no vol que li portem res, només al final del dinar cadascú posa en una caixa els diners que li sembla per enviar-los a Àfrica en el projecte que tenim ja en curs. Una bona idea que ja anem copiant en altres festes particulars i té èxit.
Lola, que durant molts anys puguis continuar aquesta tradició del sopar o dinar i que tots nosaltres puguem assistir-hi. Gràcies per la feina i, sobretot, per la il·lusió que hi poses.

La Sunsi ha portat un escrit sobre el Nadal molt bonic i us els poso per si el voleu llegir a poc a poc, com un conte...
Bon Nadal!



ELS SENTIMENTS JUGUEN A FET AMAGAR
Temps era temps, un dia de Nadal, els sentiments dels homes i dones es van reunir en un lloc del món. S’ho volien passar bé perquè intuïen, moguts per un estrany pressentiment, que aquella nit hi hauria gresca. Així doncs, quan l’avorriment s’havia apoderat de tots, la follia, sempre tan boja, va proposar: “Juguem a fet amagar”.
La intriga i la curiositat, sense poder dominar-se, van preguntar: “I con s’hi juga a això?”
-És un joc molt fàcil –va explicar la follia- en el qual jo tanco els ulls i començo a comptar fins a cent, mentre vosaltres us amagueu. I, quan hagi acabat de comptar, el primer que sigui descobert, para, i ocupa el meu lloc, i així continuem el joc.
L’entusiasme ballava de la mà de l’alegria. Tan contagiós era el ball que fins i tot el dubte i l’apatia, que mai no s’interessen per res, van voler partcipar en aquest joc. Però no tots volien jugar. La veritat va preferir no amagar-se... Què en treia, si al final tots la trobaven! La supèrbia va trobar que era un joc molt ximple (en el fons el que més la molestava era que la idea no havia sortit d’ella). I la covardia va preferir no arriscar-se.
-Un, dos, tres quatre...- comença la follia.
La primera en amagar-se va ser la pressa que, com sempre anava atabalada i va ensopegar en la primera pedra del camí. La fe pujà fins al cel, i l’enveja s’amagà darrere de l’ombra del triomf que, amb molt esforç, aconseguí pujar fins a la branca cimera de l’arbre més alt.
La generositat gairebé no aconseguí amagar-se, perquè cada lloc li semblava meravellós i el cedia a algun dels seus amics: si era un llac transparent era ideal per a la bellesa; si era un campanar era perfecte per a la timidesa: si era l’ala d’una papallona era adequadíssima per a la sensibilitat; si s tractava d’una ràfega de vent era per a la llibertat. Al final s’amagà en un raig de sol. L’egoisme, en canvi, trobà un lloc excel·lent: ventilat, còmode, però només per a ell sol. Allí no hi cabia ningú més. Al revés  que l’esperança que era fràgili vaporosa com un núvol, però en canvipodia aixoplugar i abraçar tothom.
La mentida s’amagà en el fons de l’oceà (mentida!, en realitat s’amagà darrere de l’arc de santmartí). I la passió i el desig van fer-ho en el centre d’un volcà. L’oblit no recordava  massa bé on es va amagar, però “això no és important...!”, pensava. Quan la follia arribava als 90, l’amor encara no havia trobat un lloc per amagar-se, perquè tots estaven ocupats, fins que va demanar consell a la saviesa, que li va dir:
-Vés a la Cova de Betlem, amaga’t entremig de la palla del pessebre, i si tens fred, demana-li permís al Infant Jesús perquè t’amagui en el seu cor.
-Cent! – cridà la follia. I començà la recrca. La primera en aparèixer va ser la pressa. Després descobrí la fe, discutint amb Déu en el cel sobre teologia; endevinà que el desig i la passió estaven al bell mig del volcà. A l’egoisme , ni va haver de buscar-lo, perquè sortí esperitat del seu amagatall, que era un vesper. De tant caminar, cansada, la follia, sentí una set infinita i, en acostar-se al llac, descobrí la bellesa. I així els va anar trobant a tots.
Però l’amor no apareixia enlloc. La follia buscà per tot arreu, removent les pedres, els rius, els arbrs i les muntanyes. Els àngels del cel van decidir acompanyar-la fins que la van fer entrar dintre mateix de la Cova. Des d’aleshores, des d’aquella primera vegada que els sentiments van jugar a fet amagar en el Món, l’amor, amagat en el cor del Infant, és cec i una divina follia, molt humana, l’acompanya sempre.