dimarts, 10 de desembre de 2013

Dia de silenci a Tànger


Dia de silenci a Tànger
de Tahar Ben Jellouin


Edicions 62

Desembre de 2013

Vet aquí la història d'un home enganyat pel vent, oblidat pel temps i menyspreat per la mort. 
Així comença el llibre i també amb una frase de Georges Schéhadé: El temps és un vell que té la malícia dels infants.
És la història d'un home ja gran, malalt al llit, amb una bronquitis molt forta, esperant sempre que algun amic el vagi a veure, o algun germà... Però els amics i germans ja són morts i als fills no els vol dir que està al llit. Una dona el cuida, una dona que no és ni jove ni guapa, i que rep sempre males paraules d'aquest vell a qui se li veu un gran i fort i mal caràcter.
El vell va explicant la seva vida, els seus amics, la seva família. Sense voler-ho, inconscientment, va fent balanç de la seva vida. Amb els seus bons i mals moments, amb les seves manies i el seu peculiar caràcter. I el seu particular sentit de la rectitud i la honradesa. Aquest fort caràcter ha marcat la seva vida i la seva relació amb els altres. Ell és i ha estat amic dels seus amics, però mai no ha cuidat les formes.
Ara, al llit, no vol reconèixer la seva dependència. I pensa en noies joves i boniques que li somriuen, amb els amics amb qui passava l'estona, amb els fills que, diu ell, que no l'estimen, que només escolten a la mare, però dels qual se'n sent molt orgullós... És vell i no vol acceptar la caiguda dels cabells, la necessitat d'una persona al costat. Burxa la seva dona perquè és menuda i a ell li agraden altes i gaudeix fent-la patir. Està sol i pensa, repassa la seva vida. En el fons no és dolent; simplement no ha sabut fer front al seu caràcter i, sobretot, no ha acceptat ni el pas dels anys ni la seva manera de passar per la vida. Pensa en el que li va dir el seu pare abans de morir: El pare abans de morir ens va fer prometre que no ens dispersaríem i sobretot que mantindríem vius els vincles familiars. He seguit la seva voluntat. Em penso que he estat l'únic. Sovint tinc la impressió que em passo el temps arreplegant les peces d'un trencaclosques. Ens hauria pogut estalviar aquesta feina inútil; ens hauria pogut incitar a fer grans viatges o a emprendre estudis excepcionals. En canvi ens va deixar en la mediocritat del petit comerç, sense grans ambicions, amb el deure d'unir-nos. Al cap de més de mig segle no estem units i cap de nosaltres no ha fet fortuna. No hem sortit mai del Marrroc, i si no hi fossin els nostres fills per salvar el cognom, només hauríem estat una família fracassada.
Ell lluita contra el temps, contra l'edat, contra la malaltia. El fet de no poder sortir al carrer i no valdre's representa la derrota, que s'ajunta al sentiment de fracàs d'una vida, la seva.
És una bona reflexió sobre la vellesa. No estem tan lluny d'aquest personatge. Tots tenim records de decisions no preses, o equivocades; tots podem pensar en coses que els nostres pares ens van inculcar i que no hem sabut fer evolucionar amb el temps, o que ho hem fet tard. Tots podem trobar-nos al llit, sols, amb els amics ja lluny nostre. Podem reflexionar i decidir com volem que sigui la nostra vellesa, com acceptar els canvis en nosaltres i en la societat, i com viure amb plenitud i serenor fins a l'últim moment. Moment en què ell veu un paradís amb una noia joveneta  amb una bicicleta i es pregunta: És això deixar de pensar? Tenir l'esperit net de tot allò que l'embussa i li fa mal? I puja a la bicicleta i recolza el seu cap sobre l'espatlla de la noia...
M'ha agradat molt. Està molt ben escrita i el tem s'ho val.




"