El retrat de les dones entre l’Edat Mitjana i el Renaixement -3
El retrat de les dones entre l’Edat Mitjana i el Renaixement
José Enrique Ruiz Domènech, catedràtic d'Història Medieval de la UAB i director de l’Institut d’Estudis Medievals
Aules d'extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya
29 de gener de 2009
El Retrat de la dona és una aportació de la cultura europea dedicat a la dona i protagonitzat per la dona. El coneixement del cos determina la configuració de l’ànima.
Al S. XIV el model de dona ens ve de la cultura religiosa. S’aplica la Mare de Déu com a model; després es desprenen d’ella i la societat es torna laica.
Al S. XV i XVI és quan trobem els millors retrats de dona. Arriben quasi a la perfecció. L’un supera l’altre. I el motiu és simple: les dones encarreguen els seus retrats a pintors famosos, però els fan firmar
una acta notarial segons la qual si el retrat no reflexa les seves virtuts i bellesa no se li pagarà la feina. I els pintors s’esforcen cada cop més per poder cobrar i per ser dignes de ser reclamats per més dones com a retratistes.
A “L’Anunciació” de Simone Martini, veiem una dona, Maria, sorpresa en la intimitat de la seva cambra, llegint un llibre. Quan se li apareix l’àngel ella no tanca el llibre, simplement posa un dit entre els fulls, pensant que el soroll o el sentiment que nota serà cosa passatgera. No és que s’hagi buscat una expressió fantasiosa per aquest retrat: la dona, en aquella època, llegia, sola en la seva cambra, i tenia la seva vida privada i intel·lectual; cosa que els homes, analfabets, no tenien. El llibre que llegeix la dona de la pintura li educa la imaginació o la fantasia? Si li educa la imaginació és cosa bona; si la fantasia, ja no és tan bona.
Al S. XIV, a Flandes, el retrat va servir com a document fotogràfic per reconèixer un r
ei presoner. La família el va reconèixer en un retrat i va poder ser alliberat. La perfecció.
En menys de 40 anys neix la perspectiva. Entre el jo i el paisatge.
A Florència, al S. XIV, trobem pintors com Giotto.
Primer els retrats són de perfil, amb pentinats, vestits, objectes d’adorn, cosa que produeix un efecte consumista en la societat.
El S. XV és l’imperi dels objectes. Apareixen les joies i la pintura es converteix en representació social. Els objectes i les robes passen de moda molt ràpidament i el comerç s’agilitza per donar sortida a tot el que teixeix i treballa. Això representa un gran canvi en el cos i en el món de la dona. I comença la recerca de la diversitat de les dones.
Les dones comencen a portar anells i els orfebres veuen que és més rentable fer anells per dones que per bisbes. En venen més.
La dona apr
èn gestualitat: ha d’aprendre a seure bé, a moure els braços o les mans o la cara... els retrats es converteixen aleshores en elements educatius.
I llavors apareix la cosmètica, gran troballa europea.
L’any 1460 Botticelli ens regala una dona amb cabells arrissats i camafeu. És el començament d’una època de recuperació de tot el que sigui antic. Passió per la recuperació.
També en aquest temps es comença a donar una gran importància al fons de la pintura. Si vas ampliant algun dels quadres d’aquesta època hi veus excel·lentment dibuixats els poblets, cases, arbres o el fons que sigui amb una gran perfecció miniaturista. S’estableix la relació entre la dona i el fons del quadre.
Leonardo da Vinci va ser el retratista per excel·lència de les dones. És la maduresa en el retrat de la dona. “La dama de l’ermini”, que podem veure a Cracòvia, ens ensenya l’ànima, la preocupació, amb l’emblema de Ludovico Sforza, el seu amant, amaestrat.
El retrat de Ginevra de Benci, ara a Washington, té una especial lluminositat que recorda la pintura flamenca.
De “La belle Ferronnière”, a Paris, es va dir que se’n podia “sentir l’olor”, la seva pell és perfecta i tan natural com si fos de debò. Porta una joia al front que no és d'aquesta època sinó del S. XVI, i per això es pensa que va ser afegit més tard.
Al S. XIV el model de dona ens ve de la cultura religiosa. S’aplica la Mare de Déu com a model; després es desprenen d’ella i la societat es torna laica.
Al S. XV i XVI és quan trobem els millors retrats de dona. Arriben quasi a la perfecció. L’un supera l’altre. I el motiu és simple: les dones encarreguen els seus retrats a pintors famosos, però els fan firmar
una acta notarial segons la qual si el retrat no reflexa les seves virtuts i bellesa no se li pagarà la feina. I els pintors s’esforcen cada cop més per poder cobrar i per ser dignes de ser reclamats per més dones com a retratistes.A “L’Anunciació” de Simone Martini, veiem una dona, Maria, sorpresa en la intimitat de la seva cambra, llegint un llibre. Quan se li apareix l’àngel ella no tanca el llibre, simplement posa un dit entre els fulls, pensant que el soroll o el sentiment que nota serà cosa passatgera. No és que s’hagi buscat una expressió fantasiosa per aquest retrat: la dona, en aquella època, llegia, sola en la seva cambra, i tenia la seva vida privada i intel·lectual; cosa que els homes, analfabets, no tenien. El llibre que llegeix la dona de la pintura li educa la imaginació o la fantasia? Si li educa la imaginació és cosa bona; si la fantasia, ja no és tan bona.
Al S. XIV, a Flandes, el retrat va servir com a document fotogràfic per reconèixer un r
ei presoner. La família el va reconèixer en un retrat i va poder ser alliberat. La perfecció.En menys de 40 anys neix la perspectiva. Entre el jo i el paisatge.
A Florència, al S. XIV, trobem pintors com Giotto.
Primer els retrats són de perfil, amb pentinats, vestits, objectes d’adorn, cosa que produeix un efecte consumista en la societat.
El S. XV és l’imperi dels objectes. Apareixen les joies i la pintura es converteix en representació social. Els objectes i les robes passen de moda molt ràpidament i el comerç s’agilitza per donar sortida a tot el que teixeix i treballa. Això representa un gran canvi en el cos i en el món de la dona. I comença la recerca de la diversitat de les dones.
Les dones comencen a portar anells i els orfebres veuen que és més rentable fer anells per dones que per bisbes. En venen més.
La dona apr
èn gestualitat: ha d’aprendre a seure bé, a moure els braços o les mans o la cara... els retrats es converteixen aleshores en elements educatius.I llavors apareix la cosmètica, gran troballa europea.
L’any 1460 Botticelli ens regala una dona amb cabells arrissats i camafeu. És el començament d’una època de recuperació de tot el que sigui antic. Passió per la recuperació.
També en aquest temps es comença a donar una gran importància al fons de la pintura. Si vas ampliant algun dels quadres d’aquesta època hi veus excel·lentment dibuixats els poblets, cases, arbres o el fons que sigui amb una gran perfecció miniaturista. S’estableix la relació entre la dona i el fons del quadre.
Leonardo da Vinci va ser el retratista per excel·lència de les dones. És la maduresa en el retrat de la dona. “La dama de l’ermini”, que podem veure a Cracòvia, ens ensenya l’ànima, la preocupació, amb l’emblema de Ludovico Sforza, el seu amant, amaestrat.
El retrat de Ginevra de Benci, ara a Washington, té una especial lluminositat que recorda la pintura flamenca.
De “La belle Ferronnière”, a Paris, es va dir que se’n podia “sentir l’olor”, la seva pell és perfecta i tan natural com si fos de debò. Porta una joia al front que no és d'aquesta època sinó del S. XVI, i per això es pensa que va ser afegit més tard.
La Gioconda, sembla que pensi sobre la història del retrat, perquè a partir d’aquí el retrat de dona no podrà anar més lluny.
El nen, a través de la pintura religiosa, entra en el retrat de dona... i la dona en surt.
El nen, a través de la pintura religiosa, entra en el retrat de dona... i la dona en surt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada