Les dones i la política a l'Edat Mitjana -1-

Les dones i la política a l'Edat Mitjana
Aula d'extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya
Coordinat per José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'Història Medieval de la UAB i director de l’Institut d’Estudis Medievals.
Tractarà “Les dones a l’Edat Mitjana”, un recorregut en tres lliçons sobre el món de les dones a l’Edat Mitjana, en què es posa de relleu com són d’erronis els vells tòpics que fan referència al paper submís de la dona en aquesta època. amb el següent programa:

Dimarts, 13 de gener: “Les dones i la política a l’Edat Mitjana"
Dimarts, 20 de gener: “Les dones i la cultura literària a l’Edat Mitjana"
Dijous, 29 de gener: “El retrat de les dones entre l’Edat Mitjana i el Renaixement"

Lloc: Auditori Pompeu Fabra, Via Laietana 39, 5a planta, Barcelona (dies 13 i 29 de gener); Aula Capella de l’ETSEIB, Av. Diagonal 647, Barcelona (dia 20).
Hora: 18:00

13 de gener

La dona a l’època medieval.
Farem avui un viatge al passat femení.
El senyor Ruiz-Doménec ens presenta aquestes conferències com un tríptic. Els museus ens els ensenyen oberts, i és una llàstima. No podem veure’n les portes. I acostumen a ser més boniques i interessants que l’interior.
Avui contemplarem aquest tríptic medieval femení amb les portes tancades. Ja les obrirem la setmana que vé.
I en aquestes portes hi trobem dues dones: Teodora, de Bizanci, del S.VI i Douda, de l’imperi carolingi, del S.IX.

TEODORA, muller de l’emperador Justinià, representada com en un pantocràtor en els mosaics de Ravenna, va ser una dona valenta i decidida. Filla d’un domador d’ossos –figura metafòrica- es va casar amb l’emperador.
El 13 de gener de l’any 532 Justinià, veient la seva derrota, prepara l’exili per fugir de la mort, carregat amb el tresor públic. S’està a “La sala del silenci” dita així perquè allà només l’emperador té dret a parlar. I entra Teodora. I PARLA. Li diu que si marxa serà sol. Ella es queda encara que hagi de morir. “La púrpura és una bona mortalla”, diu. En aquell moment Teodora descobreix la seva individualitat i la història queda en suspens. Té 32 anys. I Justinià s’ho repensa i no se’n va. Teodora s’ha preparat durant anys per aquest moment. Ha fet viatges iniciàtics per la Mediterrània intentant desbrinar la política-religió de l’imperi. Veu tres corrents religiosos que són a la vegada polítics: els monofisites –l’islam-, els nestorians i els ortodoxos. I s’adona que el diàleg entre els tres corrents no és possible.
L’os era el símbol de la força i el fan canviar pel lleó. Ella vol retornar a l’os en contra del lleó –el seu marit-.
Quan comença a parlar Justinià queda pres per la seva paraula, se l’escolta. Procopio de Cesarea, historiador bizantí, escriu sobre Teodora un llibre quasi pornogràfic. No li perdona que l’emperador se l’escolti i li faci cas i diu que ella li parla “mentre li fa altres coses”. Això el preocupa més que el fet que parli.
Teodora, parlant, està ensenyant política a un guerrer covard.
Llavors arriba Belisari, un jove guerrer a les ordes de Teodora que demana els diners a l’emperador i fa la gran matança del 13 de gener. I sufoca la revolta.
Teodora fa entendre a Justinià que ha de legislar la política i fa una recopilació de lleis que ha durat fins als nostres dies. És la base del dret romà. També el fa lluitar contra el vàndals, que era l’únic imperi que els podia fer ombra. I li demana d’instal·lar-se a Ravenna, on ja esperen Teodora. Ella diu que el futur està a l’occident, no a l’orient. Però Justinià s’hi nega i Teodora no hi arribarà a anar mai, tot i que ja tenen els mosaics dedicats a ella. Gala Placídia hi va anar al S.IV i hi té el mausoleu. I l’imperi s’esfondra.

DOUDA, S. IX, de l’imperi carolingi, s’enfronta al marit i al germà per recuperar l’espai de l’imperi romà. Arriba a Barcelona com a lectora. Ella veu el futur en la lectura, no en la parla i el diàleg. Introdueix a la història un valor: LA LECTURA. La lectura era feina de dones, els homes eren la majoria analfabets.
A Barcelona veu que transmissió educadora ha de ser per escrit. No només conservar els texts, com feien els monjos, sinó ensenyar-los i llegir-los. I llavors ELLA ESCRIU. “Manual per a l’educació del meu fill”.
Diu que si, per raó de sexe, no se sap llegir, que escoltin qui llegeix. I es creen els auditoris. Les dones són les que llegeixen.

Es va obrint les portes del tríptic i comencem a entreveure un món que creiem que no existia. La llista de dones que van tenir la seva pròpia història o que van intervenir directament en la dels seus homes és molt llarga, inacabable.