Les dones i la cultura literària a l’Edat Mitjana - 2 -

Les dones i la cultura literària a l’Edat Mitjana

José Enrique Ruiz Domènec, catedràtic d'Història Medieval de la UAB i director de l’Institut d’Estudis Medievals

20 de gener de 2009

A la sessió hem posat rostre a les dones de la cultura de l’edat mitjana. Hi ha hagut molts noms, moltes històries, molta vida, ha estat molt dens, i tot això no pot anar en un blog. Em reduiré, doncs, a nomenar i explicar una mica la vida de tres dones cabdals d’aquesta època. Va ser a l’Edat Mitjana quan va néixer el desenvolupament cultural, polític i religiós.

Cultural: Eloisa. S. XII. Paris. Estudiosa, sàvia, s’introdueix a l’escola catedralícia. Allà ensenyen també els laics. Es concedeix estatut a la paraula. Es torna a ensenyar als nens sense necessitat de llegir: Paideia. Sense Eloisa la història del pensament i de la filosofia seria un altre. El seu mestre va ser Pedro Abelardo. El món de la cultura era a la “rive gauche” i ell surt d’allà per anar a ensenyar a Eloisa. I la fa anar a l’escola. Llegeix clàssics, s’enamoren i tenen un fill. Estranya relació de diàleg: dos talents dedicats a pensar. Més tard ella es retira a un monestir i ell li envia la “Història de les meves desgràcies”, una mena d’autobiografia on el cos és el principi de reflexió. Eloisa li contesta. I inicien una correspondència. Ell anava escrivint filosofia contaminat per les idees d’Eloisa, que remenava textos –igual que ell- i pensaments.

Política: Maria de Champagne, Maria de Castella. 1177. 50 anys després, Maria comprova que tot va molt ràpid, que el llatí ja no és la llengua de diàleg sinó les llengües romances, que la societat no vol ja només l’abstracte, la filosofia, sinó que demana la immediatesa, la imatge. Comença la novel·la, el mite. L’AMOR és el símbol d’aquesta època. Les dones es tornen mecenes de l’art i de la literatura. L’art ha de ser figuratiu. Estatut de les imatges. Convida un gran talent, escriptor: Chretien de Troies, primer gran novel·lista. D’ell saltem ja a Cervantes. I ella li dóna la idea de l’obra: novel·la de cavalleria: “El caballero de la carreta”. Al·legòric de si puja o no a la carreta que el portarà a la mort. Novel·la d’intriga que es publica amb entregues. Les dones influeixen en el que escriu i la intriga dura fins quasi al final. La novel·la reflexa les reaccions del públic.
Es passa de la idea de “polis” a la de nació –amb Juan de Salisbury-. Les dones són les que viatgen -portant el seu bagatge cultural i les idees del seu país- i, amb els seus casaments, contribueixen a crear una xarxa familiar a tot Europa. L’Estat de les Nacions.
Blanca reclama un paper dins la dinastia i demana a la seva àvia, Leonor de Aquitània, que amb 82 anys l’acompanyi a França per presentar-la al rei enemic, Lluís VIII. Leonor ho fa i demana al seu fill, Joan Sense Terra, que la presenti ell. Blanca s’hi casa, té un fill i es queda vídua amb un nen de 4 anys. Davant les Corts reclama el poder. L’argument: que té la cavalleria al carrer. Gest revolucionari. “L’estat sóc jo”. Creu que al S. XIII el millor serà ser sant. I el seu fill serà sant: Lluís IX. El teixit dinàstic és cosa de les dones. Ja no es parla d’imperi sinó d’estat dinàstic. Les dones s’escriuen entre elles i en general són les millors cròniques de l’época. Com la de la batalla de Navas de Tolosa, explicada per Blanca de Castella a les seves germanes.

Religió: Roswita de Gandersheim. Benedictina. Sud d’Alemanya. “La divertida”. Entra al convent i es fa abadessa per poder tenir les claus de la biblioteca i així tenir accés a tots els llibres. Llegia tot. Va glossar a Ovidi amb ironia i al mateix temps de manera sublim. El monestir era com ara un campus universitari: un refugi per poder estudiar i llegir. Amb

l’arribada dels frares comença un canvi, una revolució. S’involucren en la vida diària, en els canvis -franciscans, clarisses-.
Sor Isabel de Villena va escriure “Vita Christi”, S. XV, en català, sota dos nivells, el polític i el religiós. Reflexions sobre el valor polític de l’estat dinàstic després del casament dels Reis Catòlics. Ella era cosina de Isabel II. Parla del paper de Jesucrist en la història de la Humanitat. És un llibre d’una prosa extraordinària. En el fons és una resposta a la misogínia que impregna tota la literatura medieval. Vol entrar en conflicte amb el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Se la va considerar una escriptora feminista.