La casa de Bernarda Alba
La casa de Bernarda Alba
de Federico Garcia Lorca
Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita
19 de juny de 2009
Direcció: Lluís Pasqual
Actrius: Núria Espert, Rosa Ma. Sardà, Teresa Lozano, Rosa Vila, Marta Marco, Nora Navas, Rebeca Valls, Almudena Lomba, Tilda espluga, Marta Martorell, Montse Morillo, Bàrbara Mestanza
Veïnes: Marion Adell, Josefina Álvarez, Sira Andreu, Montse Antolino, Carme Bassas, Carme Canel, Ma. Antònia Carbó, Maria Coll, Mayka Dueñas, Imma Garcia, Carme Ginesta, Pawuita de la Hoz, Pura Hurtado, isabel Laso, Ma. Teresaa de Llagó, Maribel Martínez, Montserrat Masó, Laia Oliveras, Meritxell Planàs, Ma. Pilar Pons, Anna Pujol, Carme Samper, Mercè Sanz, Conxita Sesé, Carolina Simó, Ma. Teresa Solà, Roser Soler, Argentina Sosa, Gemma Ventura
També dita “Drama de mujeres en los pueblos de España” i escrita l’any 1936, dos mesos abans de l’assassinat de Federico García Lorca.
Si només llegir o e
vocar Lorca ja et proporciona un plaer especial, el fet de contemplar la, per a mi, millor obra del poeta, amb dues grans, excel•lents actrius com Núria Espert i Rosa Maria Sardà, el gaudi ja és extraordinari.Quin goig tornar a veure la Núria Espert treballant al teatre! És un mite amb una força descomunal i el paper li anava d’allò més bé.
És la història d’una dona, la Bernarda, que es queda vídua per segona vegada i obliga a les seves cins filles a portar roba negra i romandre tancades a casa durant vuit anys. Les filles, joves i amb ganes de viure no ho suporten però la mare té una autoritat tremenda i la seva determinació no admet rèpliques. Senten els segadors que van cantant a la feina i donarien el que fos per anar amb ells, per poder cantar i riure però, sobretot, per poder sortir d’aquelles quatre parets que les fan embogir.
L’època s’ho porta: a principis de segle i a Andalusia, el nivell social de les persones determinava la seva conducta de cara a la galeria. I no faltaven les veïnes que, amb la millor intenció, proclamaven als quatre vents qualsevol infracció d’aquest codi tan estricte. L’arribada d’un noi del poble de 25 anys que vol festejar la filla gran, de quaranta, filla del primer matrimoni, rica amb l’herència del seu pare, porta a una lluita acarnissada entre les germanes. No es conformen a quedar solteres, a no tenir home. I les dues petites, enamorades també d’aque
st noi, lluiten per arribar primer als braços de l’amor. I és explicativa la frase que diu una germana a l’altre: ara no et puc veure com a germana; només et puc veure com a dona.La Poncia, criada i majordoma i única amiga de la Bernarda, interpretada amb mestria per la Rosa Ma. Sardà, -el paper li va com anell al dit- veu tot el foc i els problemes que van revolucionant la casa i la vida familiar, però la Bernarda no la vol escoltar. Es reafirma en la seva vigilància i en l’obediència de les seves filles.
També cal des
tacar el paper de la mare de la Bernarda, la Teresa Lozano, fent paper de boja però amb una fina lucidesa que ja voldria la seva filla.Les veïnes, que fan el canvi d’actes cantant un rèquiem, són una meravella: no sé com van aconseguir trobar unes cares com les que tenen: són cares i tipus de dones de camp a principis de segle al sud de la península. Pel carrer no en veig mai , com aquestes. On estarien amagades? Són perfectes, genials!
L’escenografia en blanc i negre, com Lorca hagués volgut, -va escriure sota el títol: El poeta advierte que estos tres actos tienen la intención de un documental cinematográfico- amb un escenari rectangular ben blanc, amb una porta a cada extrem, una per anar dins la casa, l’altre per sortir al patí, contrasta amb el negre de la Bernarda i les seves filles. I el públic, a banda i banda d’aquest escenari, semblàvem les veïnes que murmuraven i espiaven el menor moviment en fals de la família per bescantar-les per tot el poble.
Una obra genial -ja ho sabíem- molt ben representada -ja ho esperàvem- i que ens deixa una sensació de CULTURA i ART en majúscules que ens ajudarà a passar l’estiu.
3 comentaris:
Si només podeu anar a veure una obra de teatre en molt de temps, aquesta és una aposta segura. Teatre en majúscules!
És una obra que cada vegada que veus et sembla diferent -
Vaig disfrutar muchisimo i vaig pensar el que hem avançat en aquesta Espanya plural des de no fa tants anys
Mª Clara et va escriure un e-mail comentant que la mare de la Bernarda és més jove que ella i això fa poc creïble el personatge, jo afegeixo que la Teresa Lozano (actriu còmica valenciana) fa una interpretació exagerada, quasi sainetesca. Com pots veure, aportem una visió diferent del treball dels actors, i probablement això es degut a que havent vist molts Lorcas al teatre (mítica Bernarda interpretada per Ismael Merlo i un repartiment de magnifiques actrius sota la direcció de Angel Facio el 1976 al Talia, o la Yerma interpretada per la mateixa Nuria Espert amb l’Enric Majó en el paper de “macho cabrio” i dirigida per Victor Garcia al Coliseum el 1971), al cinema i fins i tot a la televisió, tenim interioritzat una forma de fer i dir Lorca, castellana, dura, eixuta que no es correspon amb la interpretació una mica tova, burgesa, de les filles de la Bernarda (potser amb l’excepció de Rebeca Valls en el paper de Martirio), ni de la Rosa Mª Sardà que, malgrat el seu esforç, no pot evitar algun tic que provoca el somriure del públic, cosa per a mi imperdonable en un drama de Lorca. Tot plegat provoca que en algun instant sembli que la obra deriva cap a la comèdia, cosa que afortunadament no arriba a passar. La criada bé i la Nuria Espert, tal com esperàvem, una gran interpretació, molt professional, encara que a vegades semblava una mica despistada, no se si per l’edat o per el fet de actuar en un escenari central.
La escenografia molt bé, la primera escena magnifica, el cor de veïnes un encert de la correcta direcció de Lluís Pasqual, tot al servei de un text que supera les possibles mancances del muntatge i que fa d’aquesta obra una de les més importants de la temporada. Guanya Lorca!
Publica un comentari a l'entrada