La ruta blava

La ruta blava
una adaptació del quadern de viatges
La ruta blava: viatge a les mars del Sud,
de Josep Maria de Sagarra

Grec 09
Teatre Romea

9 de juliol de 2009




Direcció: Josep Galindo
Dramatúrgia: Pablo Ley
Direcció artístic: Josep Galindo i Pablo Ley (Projecte Galilei)

Actors: Jordi Martínez, Manel Dueso, Rosa Galindo, Quim Dalmau, Luc Olivier Sànchez, Jordi Banacolocha, Oscar Kapoya, Iva Horvat

M’he rellegit “La ruta blava” abans d’anar al teatre i m’he reafirmat en la idea que ja tenia, que veia molt difícil portar al teatre aquesta obra d’en Sagarra. I quan he vist que al “poeta” el representava en Jordi Martínez encara he tingut més por: ja veia Ventdelplà al teatre! Però igual que a “Antílops” aquest actor em va sorprendre agradablement, també en l’obra d’en Sagarra m’ha agradat força. De fet, és l’actor que més m’ha agradat en l’obra.
Josep Ma. de Sagarra va pintar molt bé els personatges que l’acompanyaven en el viatge i, gràcies a això, han pogut muntar l’obra amb vuit actors, parlant tots per boca d’en Sagarra. Però a mi se’m feia difícil sentir aquestes paraules per boca de dona o de noi jovenet. L’obra és molt bona i en el teatre l’han realitzada amb molt encert, amb una pantalla al fons per on van desfilant fotografies o pel•lícula del viatge i de la Polinèsia, i amb frases del llibre. Tot molt encertat i bonic, però, per a mi, no és la millor representació que he vist. Em quedo amb el llibre.
A més, el llibre és com un diari del poeta, exiliat per culpa de la guerra civil, i que té l’ocasió d’anar a la Polinèsia, a Tahití, on espera trobar un paradís somiat, tot fugint de la persecució de què és objecte. Però arriba allà i ja no hi ha paradís: el món occidental ja s’hi ha instal•lat –l’any 1936!- i tot està de cara al turista. I acaba dient que el seu lloc no és en aquestes illes sinó en una terra amb catedrals, cremades o no, amb cafès, vells o nous... a Europa. I torna.
No he vist en l’obra de teatre gens reflectit el conflicte intern del poeta per culpa de la guerra civil; ni el d’ell ni el de cap del personatges que l’acompanyen, la majoria dels qual viatjaven pel mateix motiu.

M’ha agradat que es respectés totalment el text d’en Sagarra, però la representació no m’ha provocat emocions ni reaccions. Senzillament la he escoltada, la he contemplada, m’ha agradat. Però crec que podíem esperar alguna cosa més. Tot i que, repeteixo, veig molt difícil representar “La ruta blava”.

També penso que per la gent que no ha llegit mai Sagarra és una manera d'acostar-se a aquest gran poeta de la nostra terra.