dissabte, 5 de novembre de 2011

Raoul


Raoul
de James Thiérrée

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

4 de novembre de 2011

Direcció, escenografia i interepretació: James Thiérrée



Excel·lent!!! No ha defraudat gens l'obra tot i que darrere de La Veillée des Abysses semblava que no podia superar-se. Però aquest nét de Charles Chaplin, nascut al circ i vivint-hi amb els seus pares, té recursos suficients per fer una obra intimista i en solitari magnífica.
Bé, jo explicaré el que m'ha semblat a mi, quin significat li he donat al que anava veient. I pot ser que m'equivoqui.

D'entrada tot l'escenari és com un munt de veles de vaixell mig tombades pel temporal. Raoul torna a casa seva, al seu interior, i troba un munt de xatarra que amaga la seva intimitat. A cops es fa pas i quan aconsegueix entrar-hi troba un intrús, no es reconeix. Lluita amb ell i ja sol, superat aquest moment de no reconeixement, no troba el seu lloc en ell mateix. No troba la posició correcta, tot li és estrany.


Lluita amb les seus malsons representats per uns animals espectaculars -bravo pels dissenyadors!-, dos peixos i un enorme elefant, i finalment va destruint totes les parets de casa seva, a poc a poc però amb energia fins que sembla que comença a trobar-se a gust amb ell mateix. Crec que l'elefant, que surt al final de l'obra, vol significar la necessitat d'acompanyament, de sentir-se agombolat, que sent Raoul quan comença a trobar-se a ell mateix.


Tot això fent servir el seu cos àgil i elàstic, moments de circ, moments de mim, moments que et recorden el seu avi... Raoul no para, sempre està en marxa, lluitant contra ell mateix o contra els elements, fent la delícia dels espectadors que no ens podem creure que es pugui fer tanta cosa dalt d'un escenari. L'escena del marc del quadre, la de quan seu a la butaca i no troba la posició, la seva lluita amb els animals, la seva tremolor... tot és l'exercici d'un geni d'aquest món barreja de mim, de circ, d'actor i d'una vitalitat exuberant.
Quan comença l'obra i embesteix el munt xatarra que és casa seva, fa el descens com en càmara lenta, excel·lent... I al final de l'obra realitza una rapidíssima ascenció en vertical i desapareix. Genial final d'obra!