dijous, 12 de setembre de 2013

Diada 2013


Diada 2013
11 de setembre de 2013

Jo també hi era! 


Aquesta frase la dirà i la repetirà molta gent. I diran que ho podran explicar als seus néts. Per a mi, la frase es queda com a orgull propi ja que els fills i néts eren tots a la Via Catalana, i seran ells els qui el dia de demà ho podran dir als seus fills i néts...
Va ser un orgull especial, una satisfacció enorme, un no poder-s'ho creure, el fet d'estar agafats de la mà, a la cadena de la Via per a la Independència, plens de goig i d'alegria, parlant amb la gent, cantant, fent l'onada i participant d'un acte festiu i patriòtic amb tanta i tanta gent de diferents llocs i tarannàs.
Podem dir ben fort i clar que ahir vam fer història. Ahir es va escriure una pàgina de la nostra història i nosaltres hi érem!
S'ha de tenir en compte que la nostra generació és filla i hereva d'un passat en el qual no podíem parlar català a l'escola, ni podíem comprar contes ni llibres en català, d'un passat que si et sentien parlar català et deien que parlessis "en cristiano", en què les manifestacions estaven prohibides... I tot això arribaves a trobar-ho normal perquè havia estat així des que havies nascut.
Jo vaig conèixer autors catalans perquè la meva mare ens llegia alguna obra en català en dies assenyalats com ara el dia de Nadal.
Si alguna vegada pensaves, ja més gran, en una Catalunya independent, era com somiar desperta. Sabies que això no arribaria, que formàvem part d'Espanya, de la Península Ibérica, i que això era indissoluble.
 
 
Ahir, amb l'estelada a les mans, prop de Camarles, tram 66, cantant Els Segadors, amb l'alegria que hi havia, veies possible aquells somnis d'adolescent.
La primera emoció va ser quan vam aturar-nos a l'autopista per prendre un cafè. Impossible! Dins i fora ple de gent amb estelades i samarretes grogues no et deixaven ni acostar-te a la barra. Cares de satisfacció, tothom content, ningú no rondinava. I tots els cotxes amb estelades a les finestres i saludant-se els uns als altres amb una alegria i una empenta que només pot ser conseqüència d'una gran satisfacció i il·lusió interior i profunda.
I a la tornada, que va ser llarga, tothom aguantant somrient les aturades i la caravana, podies veure la gent que havia decidit aturar-se en els pobles de mar i prendre un cafè o un gelat; eren com una marea groga que es movia pertot. Era bonic!
I encara que no era això el que es pretenia la gent comentava que el fet d'anar a trams lluny del teu lloc habitual promouria el turisme a aquestes zones. Ens hi vam trobar molt bé, el paisatge era molt bonic, vam menjar bé i ens van tractar molt bé. I tots dèiem que hi tornaríem amb calma per gaudir de la zona. Turisme interior, turisme de país, que ja convé!
 
 
La Via Catalana ha estat un èxit contundent. 400 Km. més una gernació a Barcelona, més de 1.600.000 persones, agafats de les mans, com una gran sardana oberta, demanant, exigint, una Catalunya amb Estat propi. I tot això amb senzillesa, amb bones maneres, sense cap incident. Exemple de bon fer, de obrir portes i no tancar-les, de sumar i no restar, i reconeixent que tot i que és el poble, la gent del carrer, els catalans de cada dia que ho demanem, és al cap del nostre Govern a qui demanem que acceleri aquest procés, que no s'entretingui. L'Estat espanyol no ens entendrà mai; ni ens ha entès en un passat ni volen ara fer cap esforç per posar-se al nostre lloc i intentar entendre les nostres posicions.
 
 
Per primera vegada a la nostra generació hem vist un poble que s'uneix per un ideal, per una realitat que volem i a la qual hi tenim tot el dret. I és la gent la que empeny als polítics. És un detall molt, molt important. I la veu d'un poble té valor legítim i no se la pot fer callar.
Contrasta aquesta alegria i aquesta festa pacífica amb l'atemptat que van patir els catalans que eren a Madrid celebrant la Diada. Un grup de joves feixistes van entrar al local de la llibreria Blanquerna i a empentes i cops de punt van tirar a terra a alguns que els volien aturar i van trencar el faristol i van llençar la nostra bandera. I van llençar gasos lacrimògens, un pot de "gas pebre". No hi havia cap policia per vetllar per la gent que pacíficament i en un lloc tancat celebraven la seva Diada. 400 Km. pacífics a Catalunya, pocs metres quadrats a Madrid amb violència. Ja sé que és una minoria però no havia d'estar una mica més vigilat i controlat?  
 
 
La nostra enhorabona i felicitacions a la Carme Forcadell i a tota la gent de l'ANC que han fet possible aquest somni amb un esforç titànic. Milers de voluntaris, organització exemplar, dia festiu, familiar, sense estridències, però que ha donat la volta al món!
Ara és el torn dels polítics. No us quedeu aturats: el poble ha parlat i ha parlat clar i fort. Ara us toca a vosaltres fer realitat les nostres reivindicacions. Que la gent gran que hi havia asseguda a la Via Catalana pugui veure un dia aquest nostre petit i estimat país lliure i sobirà.
Visca Catalunya!
 
I aquí les fotos dels fills i néts cadascú al lloc on van triar amb els amics.
 
 
 
I la Sílvia va aprofitar -no sé d'on treu el temps!- per fer madalenes de la Diada!



 
I la Cris i el David...
 
 
... i tants d'altres que hi eren!
 

1 comentari:

Quico ha dit...

M'ha agradat l'escrit. És un bon record.
Gràcies per les fotografies, n'hi ha que estan molt bé...També son un bon record d'un dia històric que vàrem tenir la fortuna de viure.