dilluns, 16 de setembre de 2013

Poemes sobre ciència i fe


Poemes sobre ciència i fe
de David Jou

Viena
edicions

Estiu 2013


No imaginava pas que un físic escrivís poemes, i menys encara que fossin poemes que jo, de lletres, pogués entendre i gaudir-ne.
Ho he d'agrair a l'Amadeu, enginyer i company i amic d'en Jaume, que un dia es va presentar amb aquest llibret i me'l va deixar.
David Jou és Catedràtic de Física a la UAB i ha publicat cinc llibres i més de dos-cents articles de recerca en revistes de difusió internacional. Però a més és autor d'una extensa obra poètica i aquest llibre n'és una mostra.
Hi trobem poemes amb més o menys pes científic però en molts d'ells et ve a dir que la física arriba a un punt on no pots avançar més i llavors, què hi ha?
M'ha agradat molt llegir-lo, l'he tingut de llibre de tauleta de nit tot l'estiu, i com que ja l'he de tornar deixo aquí escrits un parell, o tres, d'aquets poemes que m'han agradat de manera especial. I no descarto buscar algun altra llibre seu...
 
NO VAIG CONTRA RAÓ
Quan dic que crec no faig un salt al buit:
miro en mi mateix i em veig raó finita, cos mortal,
          sentiment inconstant, passió insaciable:
el buit sóc jo quan manques Tu,
Raó infinita, Amor etern, Perfecció saciada.
 
Quan dic que crec no vaig contra raó: penetro en la raó,
          exulto en la raó, m'enfonso en l'arrel de la raó,
i floreixo, creixo, estimo,
no sols en sentiment, no sols amb el foc que s'exhaureix, sinó també en raó,
i el cos es torna etern en la memòria de l'amor.
 
Quan dic que crec dic que no crec en una absència de sentit,
dic que no crec en l'absolut de l'univers ni del dolor ni de la mort
          ni de l'atzar ni de la ment,
ni en una Raó freda sense Amor,
ni en un silenci glacial entre nosaltres i l'Amor.
 
Quan dic que crec no només dic; em deixo omplir
          per una joia molt profunda,
em deixo caure en la mirada que em fa ser,
em deixo créixer en una veu de bona nova,
miro l'infinit i no m'esglaia.
 
Quan dic que crec en Déu no salto al buit: toco les arrels d'allò que sóc,
em sento il·luminat -tan fosc com sóc!-
de pietat, de gràcia i de misteri.
 
PREGUNTES
"Per què necessitem respostes?", em pregunten.
No ho sé; jo crec que necessitem preguntes,
crec que les preguntes ens han anat construint,
humanitzant,
des d'aquelles primeres fosques preguntes
fetes des del fred, la mort, la por i el balbuceig:
com caçar, com sobreviure,
com fer un ham, una destral o encendre el foc,
com fer sonar música en una canya buida,
com poder-nos abraçar abrandadament
amb qui desitjàvem amb passió
i en sortís, com per sorpresa, vida nova.
 
Algunes respostes són l'opi de les preguntes:
les fan callar, les endormisquen i les maten.
M'han agradat les respostes que no eren un punt final,
sinó un impuls cap a més preguntes,
respostes lluminoses a preguntes fèrtils.
 
Que Déu sigui una pregunta més gran
que cap de les respostes que he sabut
no m'ha fet mai nosa.
 
LA BELLESA
T'acollirà.
T'enlluernarà.
Et posseirà.
Et dominarà.
Et cremarà.
Mai no serà teva
ni de ningú.
Salvatge.
Lliure.
Creadora.
Furiosa.
De cos en cos.
De paisatge en paisatge.
D'idea en idea.
D'obra d'art en obra d'art.
Si l'has coneguda,
 no diràs: "no hi ha cap Déu".
Callaràs en tot cas:
sabràs que hi ha coses
molt més grans que tu.
Immenses.
Reals.
Aclaparadores.
Senzilles.
Un amor.
l'Amor.
 
DIÀLEG
Si no ets tu mateix,
si no t'has capbussat fins ben al fons
de les teves llums i les teves tenebres,
¿què aportaràs al diàleg?
Tòpics, ressons, refregits, frases fetes,
una caricatura de tu mateix i de l'altre.
Si no t'has compromès a fons,
si no has escoltat molt i callat molt,
si no has pensat cada paraula de l'altre
i no has viscut cada paraula teva,
¿què podràs dir que valgui una mica'
"Diàleg", et diuen: i la idea t'agrada;
però, diàleg, ¿entre què i què?
Si j d'entrada demanes a l'altre
que renunciï a les seves certeses,
¿quina claror n'obtindràs?
Que cregui, que parli!
Esforça't a escoltar i desviu-te per respondre:
de mica en mica comprendràs on cremen els problemes,
on són els misteris,
per on fugen, com cérvols, les respostes.
 
Finalment han estat quatre poemes. Però en seguiria escrivint més. N'hi ha tants que m'han agradat, que m'han dit coses...
Gràcies, Amadeu!

1 comentari:

Amadeu ha dit...

Amiga, amic,
No se pas com correspondre a la teva amabilitat i elogis immerescuts.
Es curiós que algú com jo tan poc apropat a la estètica de la poesia i a allò no demostrable
empíricament , també hagi “picat” de la ma de la física i d´ en David Jou.
No m´has de tornar res, celebro que siguis una assídua de l´Aula.
Fins aviat