dissabte, 26 de març de 2016

El cinquè en joc


El cinquè en joc
de Robertson Davies

Premi Llibreter

Libros del Asteroide

Març de 2016


No es pot desenvolupar la trama sense un altre home, que generalment és un baríton, i que en la professió es coneix com el cinquè en joc, perquè és l'element estrany, el personatge a qui no en correspon un altre del sexe oposat. Però per força hi ha d'haver un cinquè en joc, perquè és aquest qui coneix el secret del naixement de l'heroi, apareix per ajudar la heroïna quan ens pensem que està perduda, manté la reclusa a la seva cel·la o fins i tot pot provocar la mort d'algú, si això forma part de l'argument. La prima donna i el tenor, la contralt i el baix acaparen els millors temes musicals i fan totes les accions espectaculars, però no es pot desenvolupar l'obra sense el cinquè en joc! Potser no és un paper espectacular, però t'asseguro que és una bona feina, i que els actors que els interpreten solen tenir una trajectòria professional més prolongada que la de les veus d'or. Ets el cinquè en joc? Valdrà més que ho descobreixis. 

És la primera novel·la de la Trilogia de Deptford, i sembla que la més reeixida. M'ha agradat molt.
Tracta d’un canadenc, Dunstam Ramsay, nascut en un poblet de 500 habitants i cinc confessions religioses diferents amb les seves respectives esglésies. Començaments del segle passat. Ell és protestant i això marca la seva infantesa, i la seva vida.
En Boy Staunton, amb més de 60 anys, és trobat mort en estranyes circumstàncies. És un magnat canadenc i la seva mort sorprèn tothom. El seu amic de infantesa, Dunstam Ramsay, professor d'institut, és el narrador de la novel·la i és qui es veu en l'obligació de donar una explicació a aquesta mort. Per fer-ho ha de rememorar la seva infantesa, la del seu amic Boy i la de Paul Dempster. 
Els tres havien nascut i crescut en aquest petit poblet, a Canadà, vora un riu. La vida en un d'aquests poblets té poca intimitat, tothom ho sap tot de tots i tothom parla de tothom. Un dia jugant amb boles de neu en Boy va llançar-ne una a en Dumstam i aquest va esquivar-la amb la mala sort que va anar a parar a una dona embarassada que, per culpa del cop i la caiguda, va parir aquella mateixa nit un nen abans de temps, el Paul. I amb aquest fet queden lligades les tres vides...
En Dumstam se'n va a la guerra i torna sense una cama però com un heroi i comencen tots la vida d'adults.
Davant la mort d'en Boy en Dunstam escriu una llarga carta al director de l'escola per explicar-li el perquè de la mort del seu amic. I per això s'ha de remuntar a la infantesa, al poble on van créixer els tres i la vida que cada un d'ells ha portat. 
És interessant veure com van ser de diferents les seves vides, com van influir les unes a les altres i a més l'autor ens presenta un Dunstam amb una personalitat molt curiosa. Solter i afeccionat al circ i als jocs de mans i d'una gran erudició. Tant pot parlar de la primera guerra mundial, com de la vida en un internat com, sobretot, de hagiografia. 
Ja gran, professor de història, descobreix el món de la hagiografia i per aquest motiu es troba amb els bol·landistes, jesuïtes que estudien la vida dels sants i redacten el Acta Sanctorum.
Fa un curt viatge en tren amb un d’aquests jesuïtes que té uns 70 anys i escaig. Ell en te 34.
La reflexió que li fa el capellà és la següent i jo l’he trobada molt interessant.

 “Les meves idees... sobre Crist, per exemple. Tornarà al món, oi? Francament dubto que se n’hagi allunyat mai. Però suposem que torna: segurament que tothom esperarà que torni per treure’ns les castanyes del foc. Què dirà la gent si torna per aigualir-nos la festa, per fer fora els mercaders del temple un dia i per tractar-se amb els rics l’endemà, com va fer l’última vegada? Tenia molt mal geni, sens dubte heretat del seu pare. ¿Vindrà com a occidental, potser com a irlandès o texà, perquè el bastió de la cristiandat es troba a Occident? El que és segur és que no tornarà a ser jueu, o s’armarà una de grossa: els àrabs es moririen de riure si Israel produís un aspirant a Messies. Totes aquestes preguntes semblen frívoles, com les preguntes d’un nen. Però, no va dir Ell que som com nens?
Per la meva part, crec que quan torni ho farà per continuar el seu ministeri com a vell. Jo tinc molts anys i he sigut soldat de Crist tota la meva vida, i li asseguro que, com més vell sóc, menys coses em diuen les ensenyances de Jesús. De vegades sóc molt conscient d’estar seguint el camí traçat per algú que va morir quan només tenia la meitat de l’edat que tinc jo ara. Veig i sento coses que Ell ni va veure ni va sentir. Jo sé coses que Ell no semblava pas que sabés. Cadascú vol un Crist per a ell i per als que pensen com ell. Molt bé; llavors, cometo una falta si desitjo un Crist que m’ensenyi a ser vell? Tots els ensenyaments de Crist parteixen del dogmatisme, la certesa i la fortalesa de la joventut, però jo necessito alguna cosa que tingui en compte l’augment de l’experiència, el sentit de la paradoxa i l’ambigüitat que arriben amb els anys! Crec que després de complir els 40 anys hem de reconèixer educadament Crist. però girar-nos cap a Déu Pare per buscar-hi guia i consol, perquè coneix el bé i el mal de la vida, i cap a l’Esperit Sant, que té una saviesa que sobrepassa la del Crist encarnat. Al capdavall, adorem una trinitat, de la qual Crist és només una part. Em penso que, quan torni, declararà la unitat de la vida de la carn i la vida de l’esperit. I llavors potser podrem trobar algun sentit a aquesta vida de meravelles, circumstàncies cruels, obscenitats i banalitats. qui pot saber-ho? Fins i tot pot ser que la fem suportable per a tothom.” 

Sembla mentida com les coses que et passen de petit poden marcar tant una vida, com pots reaccionar cinquanta anys més tard recordant els fets o les paraules que vas viure, com poden conviure i viure com amics persones tan diferents...
El llibre és molt bo, està molt ben escrit i no el pots deixar a mitges. És el que passa amb les lectures ben escrites i amb sentiments.