dimarts, 22 de març de 2016

Nora Webster


Nora Webster
de Colm Tóibín

Amsterdam

Març de 2016




Quan vaig veure que havia sortit un llibre de l'autor de Brooklyn vaig córrer a comprar-lo sabent que m'agradaria. Tant la novel·la com la pel·lícula em van agradar molt. I no m'ha decebut gens, ans el contrari. És més difícil, més dura que la primera, et fa pensar i costa sovint entendre com actua i com parla la Nora.
Som a un poble petit de Irlanda cap a l'any 1960 i Irlanda viu el conflicte entre catòlics i protestants. La Nora es queda vídua amb 40 anys i amb quatre fills; dues noies adolescents i dos nens que encara van al col·legi del poble. En Maurice, el marit, li havia fet veure a la Nora que la repressió i la seriositat de casa seva es podia tornar alegria, llibertat i ganes de viure.  Però després d'una llarga malaltia la va deixar sola amb els fills...
Tot el llibre és la seva lluita per saber quina mena de vida havia de portar ara, com podia passar les hores i els dies sense el seu estimat Maurice. Busca alguna cosa que li marqui el camí, una llum que li faci veure per on ha d'anar. I actua. Sempre actua. És valenta, molt valenta. I tossuda.
Les dues filles grans les veus ben retratades; estudien fora i van a casa els caps de setmana o quan poden. Els nens són els que, encara ara, hi penso i veig que alguna cosa se m'escapa, que hi ha quelcom que s'ha m'ha passat, o que l'autor no ha volgut que sabés...
La vida en un poble petit, observats per tothom, una dona sola, amb pocs recursos i amb fills és conversa segura per tota la gent que hi viu. Conversa i observació.
Em costa posar-me a la pell de la Nora. És molt diferent a mi... o potser no tant. No se com reaccionaria jo en les seves circumstàncies. Hi ha coses que m'agraden del que fa i coses que em sembla impossible que algú pugui reaccionar d'aquesta manera. M'he de posar dins la seva pell i sobretot dins el poblet on viu. No puc entendre la manca de diàleg amb els fills i les filles. Amb el seu dolor s'oblida una mica del dolor dels fills. I sempre davant el dubte prefereix callar a parlar. És una novel·la feta de silencis... Però t'adones que al final les filles estan per ella i els fills també s'hi entenen. Per alguna cosa serà! Amb les germanes tampoc no s'hi entén gaire tot i que sempre estan a punt per ajudar-la. Però això s'entén mirant la seva vida de soltera, la relació amb la mare que és molt interessant, sobretot quan en parla al final del llibre... Té una tia que és amb qui, en el fons, té més confiança.
La Nora ha de prendre decisions importants, molt importants. I tenint dues filles adolescents penso que algunes d'elles hauria hagut de consultar-les o parlar-ne amb les filles. I amb els nens. Alguna decisió la pren molt ràpidament; d'altres en canvi li costa Déu i ajuda.
Veus com una parella que s'estima tant, que és tan feliç estant junts, que estan enamorats fins al moll de l'os, quan falta un d'ells l'altre recupera o retroba o troba activitats que amb parella mai s'haguessin manifestat. O sigui, que en l'amor sempre hi ha renúncia i que dins del dolor de la separació sempre hi ha un camí per retrobar la felicitat, diferent de l'anterior, que sempre apunta dins l'ésser humà.

La va sorprendre la fermesa de la seva resolució; que semblés tan fàcil girar l'esquena al que havia estimat, abandonar aquella casa al camí del penya-segat perquè altres persones hi anessin a passar els estius i a omplir-la d'altres sorolls. Allà asseguda, observant el cel ressentit damunt el mar, va sospirar. Finalment, es va permetre percebre tot el que havia perdut, tot el que enyoraria.

Està molt ben escrita i és d'aquelles novel·les que estàs contenta d'haver llegit. Us la recomano perquè si la comenceu no la deixareu fins a acabar-l. I portareu la Nora i els seus fills força temps dins vostre...