divendres, 4 de març de 2016

La quarta paret


La quarta paret
de Sorj Chalandon

Premi Goncourt dels Instituts 2013

Mirmanda

Març 2016



Acabo de llegir el llibre i encara estic impressionada. Haurà de passar un temps perquè cada cosa vagi al seu lloc i les emocions i els fets no se'm barregin els uns amb els altres. 
És un llibre molt fort, molt dur, que el llegeixes i no el deixes. Però encara és més fort i més dur el que deixa dins teu. I això ho has d'assimilar tu a poc a poc... 
Sam, un jueu grec, es troba a Paris i veu que la vida se li acaba. Llavors demana al Georges, el seu amic, que acabi el que ell ha començat: representar al cor de Beirut, enmig de la guerra,  l'Antígona d'Anouilh amb actors de tots els bàndols, xiïtes, palestins, cristians, drusos, maronites,... totes les ètnies i religions juntes en un espai de pau enmig de la guerra. 
I en George, activista que es creu que ho sap tot de la guerra, se'n va a Beirut. 
I t'adones que no és el mateix defensar Palestina, o Israel, o el poble que sigui des dels carrers de Paris que viure-ho en carn pròpia. Veus els sentiments de la gent, les pors i les valenties, l'amistat, la violència de la guerra... I com tot això pot afectar a la vida d'una persona quan retorna al seu país, a la pau, als carrers, als nens ben vestits i mimats, a la seguretat de casa teva... I com de vegades això no es pot suportar. 
La quarta paret és la que, des d'un escenari, dóna al públic, la que no es veu, la que no hi és. 

Sóc el narrador. Presento els personatges, explico, anticipo. Sóc alhora el missatger de la mort i la veu de la raó. Jo voltaré entre vosaltres, però no em prestareu atenció. Vosaltres parleu amb els altres personatges, mentre jo m'adreço al públic. Sóc l'únic que trenca la quarta paret. L'únic que accepta el caràcter fictici del meu paper. L'únic que trenca la il·lusió. L'espectador em veu, l'actor m'ignora. Estic a l'escenari, però al marge. No em mireu quan recito. Parleu quan us toqui i després quedeu-vos quiets.

Vull recordar els noms dels personatges. El Samuel Akunis, el jueu grec que munta l'espectacle, El Georges, l'activista ingenu, l'Aurore, la seva dona i la filla Louise.  En Marwan, el xòfer a Beirut, i els actors: la Imane, en Charbel, Nabil, Nimer, Hussein, Khadijah, Nakad, Hémon, Simone,..

I ja està. Sense la petita Antígona, és veritat, tots ells haurien viscut ben tranquils. Ara, però, s'ha acabat. Malgrat tot, estan tranquils. Tots els qui havien de morir són morts. Els qui creien una cosa, i també els qui creien el contrari, fins i tot els qui no creien res i s'han trobat ràpidament atrapats per la història sense entendre-hi res. Morts igual, tots ells, ben encarcarats, ben inútils, ben podrits. I els qui encara viuen cpmençaran aviat a oblidar-los i a confondre els seus noms. S'ha acabat.
Jean Anouilh - Antígona - 1942