dilluns, 24 d’agost de 2009

La dona de verd



La dona de verd
de Arnaldur Indridason


Premi Golden Dagger 2005

Les ales esteses

La Magrana

Agost 2009





Islàndia era per a mi un somni d'illa. Pensava en un viatge romàntic i d'una bellesa una mica salvatge. Ara, si un dia hi vaig, la veuré amb uns altres ulls i és una pena.
Novel•la d'intriga, una mica macabra, amb moltes escenes de violència de gènere, amb nens que pateixen i que queden amb una vida marcada per sempre...
La troballa d'una costella humana enterrada trasbalsa la vida d'un poblet d'Islàndia. Els tècnics avancen a poc a poc en la investigació i el policia del poble intenta, seguint un camí paral•lel, buscant entre la gent que va viure en aquella època -segona guerra mundial-, trobar abans que ells el nom de la persona que va estar enterrada i la seva història. I buscant troba una cosa encara més terrible que l’assassinat físic: l’assassinat d’ànimes, l’estat en què una persona, un maltractador, pot deixar la dona, els fills; com els afecta en la seva manera d’encarar la vida i com aconsegueix que aquestes persones es tornin no-res, acabin no tenint vida pròpia, deixar-los sense “ànima”.
No dic que no estigui ben escrita i que el tema no t'agafi, -tampoc no és cap meravella-, però no m'agrada aquest tipus de llibre. Et presenta moltes històries, totes podrien ser les protagonistes de l'obra, però ja endevines de bon principi quina serà la història "important" i encara que el final no és ben bé el que t’imaginaves, no et sorprèn gaire. I les altres històries queden a mitges. No tenen final. Han estat només la comparsa, les companyes de viatge d'una novel•la... i res més.
Ho sento, Núria. Me'l vas recomanar, volies la meva opinió, però no m'ha agradat massa. Ja saps que aquest tipus de llibre no és el meu fort...