La dona de verd
La dona de verd
de Arnaldur Indridason
Les ales esteses
La Magrana
Agost 2009
Islàndia era per a mi un somni d'illa. Pensava en un viatge romàntic i d'una bellesa una mica salvatge. Ara, si un dia hi vaig, la veuré amb uns altres ulls i és una pena.
Novel•la d'intriga, una mica macabra, amb moltes escenes de violència de gènere, amb nens que pateixen i que queden amb una vida marcada per sempre...
La troballa d'una costella humana enterrada trasbalsa la vida d'un poblet d'Islàndia. Els tècnics avancen a poc a poc en la investigació i el policia del poble intenta, seguint un camí paral•lel, buscant entre la gent que va viure en aquella època -segona guerra mundial-, trobar abans que ells el nom de la persona que va estar enterrada i la seva història. I buscant troba una cosa encara més terrible que l’assassinat físic: l’assassinat d’ànimes, l’estat en què una persona, un maltractador, pot deixar la dona, els fills; com els afecta en la seva manera d’encarar la vida i com aconsegueix que aquestes persones es tornin no-res, acabin no tenint vida pròpia, deixar-los sense “ànima”.
No dic que no estigui ben escrita i que el tema no t'agafi, -tampoc no és cap meravella-, però no m'agrada aquest tipus de llibre. Et presenta moltes històries, totes podrien ser les protagonistes de l'obra, però ja endevines de bon principi quina serà la història "important" i encara que el final no és ben bé el que t’imaginaves, no et sorprèn gaire. I les altres històries queden a mitges. No tenen final. Han estat només la comparsa, les companyes de viatge d'una novel•la... i res més.
Ho sento, Núria. Me'l vas recomanar, volies la meva opinió, però no m'ha agradat massa. Ja saps que aquest tipus de llibre no és el meu fort...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada