dimarts, 11 d’agost de 2009

La pedra de paciència



La pedra de paciència
Sangué Sabur

de Atiq Rahimi


Premi Goncourt 2008
Empúries - Narrativa

Agost 2009


En algun indret de l'Afganistan, o d'un altre país. En plena guerra. L'autor no ens explica la guerra en si sinó el dolor de la gent que la viu.
Una dona cuida el seu marit, ferit d'una bala al clatell i que es manté en vida de forma incomprensible. El mul•là li ha dit que si recita sense parar els noms d'Al•là el marit es curarà, viurà. Jeu immòbil amb els ulls oberts i no respon a cap estímul. I ella passa hores recitant el nom d’Al•là. Amb el soroll dels trets i les bombes de fons la dona va parlant amb ell, li va explicant totes les coses que li ha fet, els seus pensaments, els seus secrets... Vol que reaccioni; ha de protegir-la a ella i a les dues filles petites. Però tothom l'abandona i ella va perdent la serenitat. El seu sogre li va explicar una vegada que hi ha una pedra, la sangué sabur, la pedra de la paciència, que ara és a la Meca, que serveix perquè tu li expliquis tots els teus problemes i neguits. Ella t’escolta i, un dia, esta ja tan plena que rebenta i es desfà en mil trossos. La dona diu al seu marit que ell és la seva sangué sabur. I espera que, un dia, també ell rebenti d'una vegada. I li va explicant la seva vida, com ha patit per culpa d'ell i la seva família, amb els seus pares, maltractada, ignorada, només demanada pel plaer sexual d'ell. Tan aviat sembla que encara se l’estimi com aflora amb força un odi guardat dins d’ella anys i anys.
La vida d'una dona en aquests països no és gens fàcil. Per sobreviure s'ha de ser intel•ligent i llesta, i molt forta. Ella espera que les seves explicacions i reflexions el faran pensar, ja que no pot ni moure's, i reflexionarà el suficient com per poder viure junts una vida nova.
Naturalment no és aquest el final.
Està ben escrita, amb moltes frases curtes, tallants, repetides. I et presenta la vida d'una dona durant la guerra d'una manera diferent d'altres llibres. És molt interessant. I es llegeix en un parell d'hores. Després cal pensar-hi i rumiar-hi. Encara ara hi ha dones que viuen així. Com ho podem permetre? I com podem evitar-ho? Educació, educació i educació....

1 comentari:

L'Espolsada llibres ha dit...

Veig que tots dos llibres t'han agradat. La pedra de la paciència no deixa indiferent. És dur i tallant, però així és com viuen moltes dones arreu.