diumenge, 9 d’agost de 2009

Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra


Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra.
de Mia Couto


Les millors obres de la literatura universal (segle XX)
Edicions 62

Agot 2009


Un jove estudiant universitari de Moçambic ha de tornar a l'illa on va néixer perquè ha mort l'avi, el patriarca de la família. Quan arriba es troba que l'avi està en coma però no s'acaba de morir -li diuen que quan vivia tampoc vivia del tot- i, esperant poder enterrar-lo, el noi es troba amb fenòmens estranys, amb persones peculiars i escolta converses que ell, que fa temps ja que és fora de l'illa, no acaba de comprendre. A poc a poc es va fent del país, va entenent coses i acaba amb una idea molt clara de la manera de viure i de pensar de la seva família i de la gent de l’illa. I sap posar autoritat a les seves paraules i als seus fets.
Els personatges estan molt ben descrits i la mort de la mare, endintsant-se a l'aigua, tornant-se aigua, és d'una gran bellesa i poesia.
Llibre que et fa viure una manera diferent de veure i enfrontar la vida i les petites coses de cada dia, costums ancestrals que sembla impossible que la gent les segueixi, però que al final les entens. I trobes la gent de sempre, que vol seguir vivint com abans i els ambiciosos que volen canviar l'illa, la volen fer moderna, sense pensar que això significa remoure l'interior de les persones i fer-los canviar de manera de fer i de pensar; cosa molt difícil ja que els costums ancestrals i tradicionals es poden perdre al llarg de generacions però mai de cop. La vida i la mort estan tan barrejades que sovint pots arribar a confondre-les. T'ensenya la importància de la casa, de la llar familiar -El que és important no és la casa on vivim, sinó el lloc on, dins nostre, la casa viu- i con n'és d'important la família -La paraule "pobre" no existeix en la seva llengua; en diuen "orfe": no hi ha més pobre que el qui no en té, de família-. Presenta les diferents cultures que conviuen en el país i t'explica les coses amb una barreja de poesia i ironia que et fa molt agradable el fet de seguir llegint.
Com sempre, és un llibre que m'ha agradat molt per les paraules, per la manera de dir-les, pel que expressa la gent i pel que no diuen. Un llibre ben escrit pot parlar del que sigui i sempre interessa. Però si a més ens endinsa en un país i en una cultura que no coneixem, en uns costums i reaccions totalment aliens als nostres encara es fa més interessant.
Hi ha un moment en què el nét vol saber coses i demana a l'àvia que li expliqui. I diu, parlant de l'àvia: Defuig la resposta. Però insisteixo tant que al final s'asseu, sospira fondo. Per la seva cara hi passa una ombra tan espessa que li enfosqueix la veu. Diu que faig malament de voler-ho saber... L'avia es mulla el dit índex, com fan els qui compten diners. Sempre que pressent que la conversa serà llarga, recorre a aquest tic com si es preparés per anar passant les pàgines d'un llibre gruixut. No hi veieu poesia en aquest paràgraf? No és tan gràfic que us veieu asseguts, bocabadats, al costat de l'àvia a punt d'escoltar la seva història?
Cada capítol comença amb una cita. Per exemple:
. Van omplir la terra de fronteres, i van carregar el cel de banderes. Però només hi ha dues nacions -la dels vius i la dels morts-.
. La mare és eterna; el pare és immortal.
. De soltera vaig plorar. De casada, ni plor, no vaig tenir. De viuda, les llàgrimes m'han trobat a faltar.
. Quan la terra es converteix en un altar, la vida esdevé una oració.
. Despertar no és de dins. Despertar és tenir sortida.
. Cadascú descobreix el seu àngel després de tenir una història amb el dimoni.
. Mirem una estrella igual que mirem el foc. Sabem que són fets de la mateixa substància i que només es diferencien per la distància des de la qual es consumeix el foc.
. Sóc com la paraula: la meva grandesa és en el que no he tocat mai.

Crec que de cada una de les cites del llibre se'n podrien fer curiosos articles. Pot ser que ho intenti...