Països Bàltics 5 - Estònia -

Països Bàltics 5 - Estònia
Pärnu i Tallin


Del 27 de maig al 3 de juny
amb el Teo i la Maria Clara

Anar a Països Bàltics 1

Eesti - Estònia

N'hi diuen el país de l'aigua ja que una gran part del seu territori és marítim, amb grans illes. I amb rius i llacs. La seva llengua és d'origen finoúgric i tot i que la seva religió és la luterana, la presència molt nombrosa de russos fa que el cristianisme ortodox hi sigui molt present.
Els russos no poden tenir la nacionalitat estoniana si no parlen estonià; i és molt difícil. Aquesta llengua té 14 declinacions i 14 casos i no té preposicions, es posen rere el nom. I no té futur.
Com estan a prop de països més rics que ells poden exportar. Viuen molt del turisme finlandès i rus.

L'origen d'Estònia i dels estonians es situa fa uns 6000 anys. Després de tres segles en què els països veïns se la disputaven van aconseguir la independència l'any 1918. Però l'any 1940 Stalin va ocupar el país i durant 50 anys van patir deportacions i camps de concentració. Cap als anys 80 la oposició al règim soviètic i l'esperit independentista es va anar imposant i després de pacífics moviments van aconseguir la independència el 4 de març de 1990 i a l'agost del 1991 va ser reconeguda per la URSS. Al 2004 es va incorporar a la Unió Europea i actualment és un dels membres més avançats.

A Estònia la rebel·lió anti-soviètica va rebre el nom de "La Revolució de les Cançons". I això diu molt a favor de la gent del país. Durant el segle XIX la Societat d'Escriptors van convertir el folklore en un dels factors que més ha unit al país. I aquestes activitats tradicionals van servir per a denunciar l'ocupació soviètica.

La primera vegada que Estònia  va aparèixer en un mapamundi va ser l'any 1154 gràcies a Alejandro Al Idrisi, cartògraf que va fer un mapamundi al revés; el nord el va col·locar al sud i el sud al nord.

Pärnu

Ens aturem a Pärnu, ciutat balneari i un dels centres culturals més actius del país. Situada a l'estuari del riu Pärnu va ser molt bombardejada durant la Segona Guerra Mundial i ha estat força restaurada.

En un dels carrers principals trobem l'estàtua de Johann Voldemar Jannsen, periodista i poeta, fundador del primer diari del país i autor de la lletra de l'himne nacional estonià.

La Torre Vermella, l'edifici més antic de Pärnu, del segle XV,

l'Església Ortodoxa, Jekateriina kirik, barroca, dedicada a l'emperadriu Catalina la Gran.

Els carrers són amples i nets, alegres; dóna gust passejar-s'hi.

Tallinn

I arribem a Tallinn. És petita i per tant, acollidora. Tot i la convulsa història que han patit conserva la seva aparença medieval. És una ciutat encantadora. No et canses de passejar-t'hi i d'escoltar les llegendes, històries i vivències que t'expliquen.

Vam començar amb un circuit cap al parc Kadriorg, als afores de Tallinn, a dos quilòmetres del centre de la ciutat.  Allà es pot contemplar el Palau Kadriorg construït pel tsar Pere I. Allà mateix, en el parc, hi ha un immens auditori en forma de conxa construït en la dècada dels 60 on hi caben més de 100.000 persones. Cada cinc anys hi ha una festa on tothom va amb vestit regional i canten cançons. Segons el vestit pots saber de quina regió són.

Dalt d'una petita colina hi ha una estàtua del compositor i director coral Gustav Emesaks, conegut com el Pare de la Cançó, que mira cap al amfiteatre. Durant gairebé 50 anys va ser el líder del moviment del festival de la cançó. Una vegada més va ser el cant el signe de la independència i en el festival de l'any 1988 es va fer una rotllana llarguíssima, cantant cançons populars, i per primera vegada la policia no hi va intervenir. Va ser  el inici d'una nova etapa.

Sortint del parc vam passar pel Memorial Russalka. És un monument de bronze de l'any 1902, per recordar el novè aniversari de l'enfosament del vaixell de guerra rus Rusalka, "Sirena", anant cap a Finlàndia. El monument representa un àngel que sosté una creu ortodoxa en la direcció assumida pel naufragi. Durant el règim soviètic la creu va ser remoguda i l'àngel va assenyalar la mar amb la seva mà nua.

Ja dins de Tallinn, a la colina de Toompea, hi trobem el castell amb el Parlament, i la Torre Kiek in de Kök -el vigilant de la cuina-,

la catedral ortodoxa Alxandre Nevski, símbol del poder dels tsars, amb un iconostasi molt bonic que no deixen fotografiar

però que jo ho vaig fer des de fora...

la Catedral de Santa Maria, luterana, amb bancs adequats al fred, amb mantes incloses,

i sobretot uns miradors excepcionals amb vistes a tota la ciutat i el port.

Baixem pel carrer de Pikk jalg, de la cama llarga, amb contraposició al del costat que és de la cama curta. Pel primer passaven els cabalers amb carruatges, pel segon, més estret i pobre, hi passava la gent a peu. A les parets del carrer Pikk jalg actualment hi ha sempre pintures penjades d'artistes locals. I a baix de tot podem veure la Porta de l'Enemistat, que separa als rics dels pobres.

Arribem a la ciutat vella, la Vanalinn, el centre neuràlgic de la ciutat medieval. Allà trobem l'església més antiga, la del Sant Esperit, l'església dels pobres, amb el rellotge més antic de Tallinn,

i l'antiga Raeapteek -farmàcia- Burchart, documentada l'any 1422,

l'Ajuntament, un dels pocs edificis gòtics civils del nord d'Europa, a la plaça Raekoja Plats,

i a la plaça de l'Ajuntament vam trobar-nos un concert de música clàssica, i l'endemà una representació medieval, amb vestits d'època,

El pou dels gats, on llançaven els gats morts per calmar al diable,

i vam contemplar els massapans típic del país i vam provar la xocolata més coneguda del país, la Kalev i vam visitar l'antiga cerveseria al carrer Dunkri.

La ciutat està voltada de muralles.

Vora el port trobem la Torre Margareeta la Grossa,

i prop d'allà però fora de la muralla hi ha el Memorial al ferri Estònia. El vaixell es va enfonsar el 1994 al Mar Bàltic en un dels pitjors desastres marítims en temps de pau del segle XX. Van morir 852 persones i el monument et recorda la silueta d'un vaixell.

Seguim per les muralles i trobem l'església neogòtica de Sant Olav, un dels símbols més visibles de Tallinn. Construïda amb fusta l'any 1267 va cremar-se l'any 1820 i va ser reconstruïda. Si es puja dalt de tot es pot veure una vista molt bonica de la ciutat i el port.

Una altra porta per entrar a la ciutat és la que dóna al carrer Viru, el més comercial de la ciutat. S'hi entra a través de dues torres de l'any 1454.

Els carrers són encantadors per passejar i hi ha moltes zones verdes amb arbres i verd.

El pi és el símbol de l'home i el bedoll de la dona. I quan la dona estoniana té, o tenia, problemes s'abraçava a un bedoll i li explicava el que li passava. Era una mica el psicòleg d'ara... més barat i potser igual d'eficaç. Però què bonic pensar que les dones buscaven un element de la natura per tirar endavant!

I ja per acabar vam visitar el

Museu a l'aire lliure de Rocca al Mare, a cinc quilòmetres de Tallinn. És un conjunt de 72 cases, enmig del verd, que ens deixen veure com vivien els estonians als segles XVIII i XIX. Molins, cases de pescadors, cases molt maques, altres més humils. Totes les vivendes estaven ocupades amb gent vestida d'època, filant, treballant, tenint cura dels animals, fent artesania... El lloc és idíl·lic, et passeges més d'una hora i et relaxes i gaudeixis d'una pau i tranquil·litat que ja necessitàvem acabant ja el viatge.

Allà ens van explicar que la riquesa del país era el carbó esquist.

I que als homes els representaven amb un pi i a les dones amb un bedoll, com ja he dit abans. Així, quan naixia un infant, el pare posava una branca de pi o de bedoll a la porta i així tothom sabia si el que havia nascut era nen o nena. I quan va ser el moment de posar cognoms a la gent van agafar noms del entorn, del món rural, i encara actualment els cognoms més usuals són Poma i Roure.

Les teulades de les cases les feien amb joncs coberts de cendra i això feia que l'aigua no pogués passar dins de les cases. Les cases eren de l'amo i la gent treballava tota la setmana per a ell excepte el diumenge que ho feien per a ells mateixos. Un cop a l'any posaven una escala al sostre i per un forat deien penjaments de l'amo, tants com volien, i així es desfogaven. Les portes eren molt petites per protegir-se del fred.

Els sostres eren molt alts i hi guardaven el blat i altres cereals perquè es ventilessin ja que com plou molt quan el guardaven potser encara no era prou sec. Als 40 anys la majoria eren cecs per culpa del fum de la llar.

Ara ho veus meravellós, un passeig encantador però si penses en les condicions de vida de l'època no ho devien passar pas gaire bé...

I compten amb una col·lecció de tapissos extraordinària.

I aquí acaba el nostre viatge. He trigat molt a acabar la crònica però entre l'estiu i altres coses no he tingut massa temps.

Un viatge molt bonic, profitós, amb bona companyia i del qual en guardem un bon record.

I una bonica foto que m'ha proporcionat el Lander. És sortint de Rocca al Mare i la vista és de veritat molt bonica!