Memòria d'uns ulls pintats

Memòria d'uns ulls pintats
de Lluís Llach


Empúries Narrativa

Octubre de 2012

M'ha agradat el llibre i el recomano. Però he hagut de fer una abstracció i oblidar-me que en Lluïs Llach n'és l'autor. No perquè el vegi incapaç d’escriure un llibre com aquest, ni molt menys!, sinó perquè el tinc catalogat en un altre registre, tan diferent, que em costava llegir el llibre si pensava en ell. Per tant, vaig decidir oblidar-me de l'autor i gaudir de la lectura.

Ens relata la història de quatre amics, dos nois, el David i el Germinal, i dues noies, la Joana i la Mireia, tots ells nascuts amb poc dies de diferència l'any 1920, a la Barceloneta. Creixen en un ambient llibertari i humil i quan es proclama la República se'ls eixampla l'horitzó de possibilitats. Després la guerra civil i la repressió franquista tallen tots els seus ideals de soca-rel.

La història l'explica en Germinal, ja gran, a un jove director de cinema, que de les experiències que li explica en vol fer una pel·lícula.

És la història d'una amistat sense límits. Les dues noies, per circumstàncies familiars i de guerra, aviat són fora de la història, tot i que el record perdura. Però en David i en Germinal són el centre i el nus de la història.

Tots quatre tenen un refugi, una barca, la Sarita. Aquesta barca va ser testimoni mut de les converses i els anhels dels quatre nens, i després joves. Els dos nois anaven a l'Escola de Mar i les noies els envejaven. En David era molt estudiós i intel·ligent, els professors li van anar buscant beques perquè estudiés. En Germinal era més fort, sentia una admiració profunda pel David i hagués donat el que fos perquè l'altre aconseguís estudiar i arribar on volgués. Els dos nois, però sobretot en Germinal buscaven el sexe com a necessitat vital. Ja de molt jovenets van ser clients assidus de la Dora, el bar on hi havia dues jovenetes que per pocs diners els feien entrar a la seva cambra.

Però la verdadera història és l'amor intens que un dia en Germinal descobreix que sent pel David; i el David ja feia temps que ho sabia i el corresponia. La delicadesa d'aquest amor, el donar-se un a l'altre, la falta completa d'egoisme... tot fa que vegis aquest amor com la cosa més bonica de la història.

Però la guerra primer i la repressió després els complica molt la vida. Fins al moment que en David no pot més i és en Germinal que amb la seva delicadesa i el seu amor el fa tornar a ser qui era.

Una història d'amistat, d'amor, sense escarafalls -les mares se n'adonen i ho accepten sense preguntes en una època en què això no era gaire normal-, una història dels ideals de la República i de com la guerra embruteix i la repressió fomenta i aviva l'odi, de com la gent pot aguantar tant i tant fins al moment que no poden més... i una mà amiga las ha de treure del pou.

Sembla mentida com pot explicar-se de diferent manera els mateixos esdeveniments. Viure'ls a la Barceloneta, a l'Eixample, o al Barri Vell, explicats per un escriptor o per un altre, varien molt. Però sempre hi ha de fons el mateix horror d'una guerra i del poder mal exercit, amb odi i amb set de venjança.