dijous, 18 d’octubre de 2012

Ha mort el Quimet


QUIMET

17 d’octubre de 2012


Ha mort el Quimet, el marit de la Maria Rosa. Portava ja temps amb molts mals i no ha estat un bon malalt. Era una persona diferent de tothom, extravertit, generós, xerraire, molt bona persona. I l'havies d’acceptar com era o deixar-lo córrer.
Voldria recordar-lo com era, el que jo he pensat d'ell, i com que la Maria Rosa m’ha demanat que parlés del Quimet a l'església, ho poso també aquí, al blog, on hi guardo les coses que vull recordar, que vull rellegir de tant en tant.
Això és el que he escrit sobre el Quimet i el que he llegit a l'església.
 
Quimet, què puc dir de tu? Et conec de fa molts anys, des que vaig entrar a la família. I la teva imatge, la primera que em ve al cap, és  passejant amunt i avall del menjador explicant l’últim viatge al Brasil, a Cuba, allà on fos, les experiències amb la gent i sempre, sempre, amb la maleta feta per entornar-te’n quan poguessis.
Has estat una persona atípica, diferent, peculiar. Has estat un esperit lliure i generós i gens convencional. Has fet sempre el que et semblava que havies de fer, segur de tu mateix, però mai forçant als del teu voltant a pensar o a actuar com tu. Has estat respectuós amb tothom i has estimat molt. La gent gran t’estimava, la Lola, l’Olga, només tenien per tu paraules d’estimació, del teu bon cor. I tu les estimaves i respectaves. I animaves! El teu cor era molt gran, molt. Tant que hi cabíem molta gent, tots. Tots els que et voltàvem o que tu anaves a buscar. Has estat un esperit inquiet. Crec que has mantingut fins a l’últim minut de la teva vida l’esperit i la il·lusió d’aquell nen petit que tots portem a dintre però que no sempre som prou valents per fer aflorar. No va ser abans d’ahir que deies al metge que a la que et trobessis una mica millor te’n tornaves a Cuba? Tu has estat molt valent. Has estat clar i net. No crec que tothom t’entengués però tampoc crec que t’hagis pogut guanyar cap enemic. Erets bo. Un home bo, estimaves i et preocupaves per tothom. Crec que molts, entre els qui m’hi compto, hem envejat una mica la teva manera de fer les coses, la teva normalitat en fer el que creies que havies de fer sense preocupar-te si era políticament correcte o no. Mai vas voler fer mal i no crec que en fessis a ningú. Has estimat i has estat estimat. Tots vam acceptar la teva manera de fer i actuar, sobretot la Maria Rosa i en Jaume,  i tu vas acceptar la nostra. I així vas viure, vam viure, amb pau i harmonia.
I una mostra més d’aquest esperit lliure, desacomplexat, és la música que vas demanar que toquessin el dia que t’acomiadéssim: l’himne del Barça! Molta gent dirà: ara no toca, això, no és el moment. Però per a tu sí que és el moment i la Maria Rosa i en Jaume han volgut respectar la teva voluntat i avui sentirem les tres peces que tu vas demanar pel dia d’avui.

Ha arribat ara l’hora de l’adéu. Tot té un inici i un final. Aquests últims mesos tu no erets feliç, no t’agradava el tipus de vida que havies de portar. Estic segura que has mort convençut que era la teva hora. Vas morir amb la cara serena, en pau. Et vam deixar marxar tristos però sabent que en el fons era el que tu ara desitjaves.
Deixes enrere la gent que t’ha estimat i que t’estima, un nét que recordarà sempre al Quimet, i una família i amics que volem recordar-te inquiet, passejant i rient, obrint maletes i ensenyant-nos munts de coses que feies anar amunt i avall.

Quimet, descansa en pau. Pels qui tenim fe sabem que estàs en bones mans i que des del cel seguiràs les nostres vides. Pels qui no tenen fe queda el teu record, difícil d’esborrar, i l’amor i l’afecte que ens tenies i et teníem.
Una abraçada, Quimet!    
                                                                                                         
 Maripepa