diumenge, 28 d’octubre de 2012

La festa de la castanya a Viladrau




La festa de la castanya a Viladrau

27 d'octubre de 2012

Avui hem anat una colla a dinar a Mas Molins, a Viladrau, però abans ens hem arribat a la fira de la Castanya. M’encanten les fires! La plaça de Viladrau i els carrers del costat plens de paradetes i, tot i que plovia, ben plens de gent. Al bell mig de la plaça un gran foc per torrar castanyes



i, a més, hem vist un parell d'estris molt curiosos per torrar  castanyes. I ens han dit que es llogaven! És perfecte per una colla una mica nombrosa.
Gírgoles de castanyer
Les parades de menjar totes tenien productes a base de castanyes: pa de castanyes, botifarra de castanyes, dolços amb castanyes... Era una temptació molt forta! Hem provat unes castanyes banyades amb xocolata que eren molt bones i hem comprat una llonganissa de senglar i una de cérvol. En Jaume té esmorzar per dies... si no venen abans els fills i néts i s'ho acaben en un tres i no res!
Els balcons de la plaça estaven plens d'escombres; el dia 31 a la nit celebren la Nit de les Bruixes. Sembla que al segle XVIII hi havia bruixes a Viladrau i ho commemoren aquest dia. També hi havia ratpenats decorant els carrers.
 
 
Hem hagut de deixar-ho aviat perquè ens esperaven a dinar. Mas Molins, la casa que tenen els jesuïtes i on els nostres fills han anat de colònies durant molts anys, ens acull un dia a l'any i fem la castanyada amb un grup d'amics de la CVX de Casp. La Rosa, com sempre, porta molt menjar, tot boníssim, sobretot les ametlles salades fregidetes, i els rosegons, una mena de panellets que fan a Alacant, la seva terra. Tothom porta coses i dinem amb bona companyia i a gust. En Raimon, l'ànima de la casa, és amb nosaltres i està atent a que li cuidem la casa i la deixem ben neta i arregladeta.
 
Mas Molins
Avui, abans de marxar i de cantar l'hora dels adéus, he estat parlant amb una amiga i m'ha comentat una cosa que explico ara perquè no ho vull oblidar. És una cosa dolça. serena, profunda... Si un dia escric una novel·la ho faré sortir... Sembla que la seva àvia, la iaia Lola, ja amb noranta anys, sovint es quedava quieta, amb els ulls tancats, somrient, i si li preguntaven alguna cosa deia: un moment, estic en recordança... estic ballant un vals amb l’avi... I al cap d'un moment obria els ulls i preguntava què volien. Què bonic, estic en recordança! Arribar al final de la teva vida i tenir la il·lusió de tancar els ulls i recordar moments feliços, i reviure'ls. I no tenir vergonya ni cap problema en dir-ho als néts, tranquil·lament, serenament, quan et pregunten! Aquesta imatge d'àvia és la que m'agradaria donar jo quan sigui velleta; em temo però, que el meu caràcter no és tan tranquil i serè com el de la iaia Lola, però no desespero. Amb el temps tot va col·locant-se al seu lloc, també la rauxa i el neguit, i crec i espero que m’arribi la serenor i el somriure de la iaia Lola!
 
 
 

 


Un dia complet, festiu, que ens farà a tots augmentar un quilo demà... però un bon dia!
 

 

6 comentaris:

Montse ha dit...

Hola Maripepa !!! Acabo d'obrir el teu mail. M'he quedat gratament sorpresa, no m'ho podia creure, veure escrit un fet puntual de la "meva iaia Lola".
Aquesta petita anècdota la defineix tal com era, carinyosa i molt franca, sempre es preocupava pel altres, deia (noies... tinc un gran defecte, m'estimo massa als meus.) A nosaltres, les nétes ens ho explicava tot, amb nosaltres es deixava anar, no ho feia amb les seves filles, seria pel pudor inter-generacional?
Al llegir i rellegir-ho veig que has copsat la seva manera de ser, i amb la sensibilitat i delicadesa que ho has escrit, permet que et digui ...
No perdis els temps, ets una bona narradora, animat i escriu, el que vulguis, però escriu...
Gràcies !!
Montse, (la néta de la iaia Lola)

M Àngels ha dit...

Nosaltres que varem ser una parelleta de les que NO varem poder ser-hi, t’ho agraïm molt i molt

Abraçada

Francesc i M Àngels ha dit...

Moltes gràcies , les fotografies magnífiques i els comentaris també. No varem poder venir perquè no ens trobarem be .


Francesc i Maria dels Àngels

Rocío ha dit...

Gracies Maripepa per tindre el detall de enviar-me les fotos de Viladrau.
Una abraçada molt forta.
Rocío

Sunsi ha dit...

Punyetera, quina enveja, que be escrius i descrius les vivències. Guapo, guapo i guapo!!!!!. Va ser el primer "l'hora dels adéus" de l'Alex i el Pol, i espero que es repeteixi. Una abraçada ben forta, bona castanyada, ah, i encara esperem al Jaume per esmorzar!!!!!

Marta ha dit...

Molt entranyable l'anècdota que expliques. Per cert, a mí les castanyes m'agraden de tota manera sobre tot el "marron glacé":º)