Gente bien

Gente bien
de Santiago Rusiñol

La Cubana

Teatre Coliseum

19 d'octubre de 2016

Guió i adaptació: Jordi Milán
Basat en el text de Santiago Rusiñol
Actors: Mercè Comes, Mont Plans, Jaume Baucis, Toni Torres, Meritxell Duró, Núria Benet. Alexandra Gonzàlez, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Montse Amat, Oriol Burés, Toni Sans, Berta Adell, Laia Piró, Jordi Milán

Hem anat a riure i ho hem aconseguit. La Cubana té la gràcia i l'encert de treure punta a qualsevol situació i a fer-nos riure, cosa molt saludable! 

Gente bien és una obra que em porta molts records. La meva mare ens llegia teatre sovint en el sobretaula. I aquesta és una de les obres que cada any, un dia o altre, tocava. I la meva mare llegia molt bé. I rèiem i hi vèiem reflectit un món que era el nostre en aquella època. Quantes nenes parlaven castellà amb els pares perquè "era más fino"? Educades en castellà a l'escola ens quedava la família per parlar i conèixer la literatura i la història catalanes. 

Gente bien ens parla d'aquesta gent. Dels nous rics que volen entrar a l'alta societat i les catalanades que se'ls escapen a cada moment. Memorable és el paper de l'àvia que no es vol mudar ni parlar  en castellà ja que si ho fa sembla que porti "cotilla a la llengua". 

I representen l'obra de Rusiñol situant-la en quatre èpoques diferents. El 1917, l'original, quan una família de que ha fet molts diners amb els embotits vol entrar a la burgesia catalana, al 1951, en ple franquisme, quan encara és una obligació parlar en castellà i convidar a gent addicta al règim, al 1980, quan Franco ja ha mort, i els títols s'amaguen i es fan dir "senyors" i porten espardenyes, i, finalment, al 2017 en què el món s'ha globalitzat, les corrupteles campen per tot arreu, i no s'exhibeix la riquesa per por a Hisenda. I tothom parla català... La moda és ser independentista, però acaben votant al PP. Per ser distingit cal haver estat a la presó i sortir al Wikileaks...
Amb La Cubana tens a més a més l'imprevist. Sempre els surten entrebancs que han de solucionar amb el públic. I així veus com força gent va pujant a l'escenari per ajudar-los a sortir del atzucac.
Ens ho hem passat molt bé i hem rigut una bona estona. Gràcies per l'espectacle!

L'atles furtiu

L'atles furtiu
d'Alfred Bosch

Columna

Octubre de 2016





Fa més de 3 anys que vaig llegir aquest llibre però em va quedar les ganes de rellegir-lo més a poc  a poc. I ara ha estat el moment. I estic contenta d'have-ho fet perquè he gaudit doblement d'aquesta lectura. 

Ens situem a Mallorca al segle XIV, en un call jueu on viu Cresques Abraham, cartògraf i rellotger, molt ben considerat dins i fora del call. Està casat amb Setaddar amb qui té dos fills, en Jafudà, que seguirà els pasos del seu pare i l'Astruga. 

Cresques rep l'encàrrec del fill de Pere el Cerimoniós, Joan, de fer un Atles de tot el món conegut. I decideix fer-ne dos; un tal com li ham encarregat i un altre amb el món conegut i el que s'albira a través de notícies que porten els viatgers i els esclaus. I el seu fill Jafudà l'ajuda i participa en tot, juntament amb un ajudant que agafen, el Samuel, que els portarà més problemes que alegries. En Jafudà és l'encarregat de portar a Barcelona aquests Atles, juntament amb en Samuel, i seguim amb ell les guerres i trifulgues d'aquest segle convuls. Personatges com Ansel Turmeda, Bernat Metge, Vicent Ferrer, Jaume Ribes, reals i històrics com Cresques i Jafudà, i Betros, Selima, inventats però que podrien se ben reals. 

Jafudà assisteix a la desaparició del seu món, la dels antics calls jueus sotmesos a una creixent violència i estigmatització. 

No vull explicar res perquè trairia l'essència, l'esperit de la novel·la. Només puc dir que feia temps que no llegia un llibre tan ben escrit i documentat i que l'he gaudit com pocs. Des del dia a dia de la vida al call. la creixença i transformació d'un jove de 15 anys, Jafudà, els esclaus, la persecució dels jueus, les rodelles, la vida dels nobles i reis a Barcelona, el cisma de l'església amb els dos partits: uns d'acord amb Avignó, els altres de Roma, els tramats polítics, com es feien servir persones i valors per aconseguir el que es volia... i enmig de tot això la unitat de la família, l'amor intens d'en Jafudà pel seu pare i la seva mare, l'enyor dels carrers del call quan és fora, les decisions que ha de prendre, l'ajuda inestimable d'en Hasdai i en Mossé quan és al call de Barcelona, les reflexions internes... 

El personatge de de Setaddar, l'esposa de Cresques, que sembla que no signifiqui res a la novel·la cobra, al final del llibre, un relleu especial i et fa veure, una vegada més el paper de les dones en la història. I el de la Selima... 
Les tres persones que més influeixen en Jafudà són el seu pare Cresques, en Betros i la Selima. Quan surten aquests personatges i comencen a parlar no pots deixar el llibre... 

És un llibre de ficció basat en fets i personatges històrics, molt ben escrit, amb una cadència que enamora, sobretot quan parla en mallorquí, i amb un estil lleuger que no et cansa de llegir-lo ans el contrari, et sap greu veure que vas passant fulls i se t'acaba el llibre. 

Llegiu-lo! Us agradarà i aprendreu molt! 

Veieu si voleu el link que explica molt bé els personatges, l'ambientació i el tarannà de la novel·la.

La tristeza de los ángeles

La tristeza de los àngeles
De Jón Kalman Stefánsson

Narrativa Salamandra

Octubre 2016

Vamos a bordo de una barca de remos carcomida y con nuestras redes enmohecidas nos disponemos a pescar estrellas.

Su hermana nació con un cielo tan despejado en la cabeza que pocos pensamientos encuentran espacio en ella, no siquiera los malos.

Ens trobem a Islàndia, al nord-oest. Tot i ser el mes d'abril neva sense parar i els vents són terribles, no deixen ni avançar. En aquest país no hi ha primavera. Sempre és hivern excepte dos mesos d'un estiu que vol avançar i no se'n surt del tot.

En Jens, el carter, arriba a un petit poble on hi ha una mica més de vida que als altres i va a casa l'Helga. Allà es troba una colla bevent cafè i escoltant un noi jove que llegeix Shakespeare. Aquest noi ha arribat fa pocs dies amb un bagul ple de llibres.
En Jens ha de portar tres saques de correu a un fiord molt apartat on no ha estat mai. I ha de fer una part del trajecte en barca. I el mar li fa molta por. I no és estrany si veus per un moment les aigües de l'oceà com es mouen i com criden... Entre tots decideixen que el noi l'acompanyi. Ell està avesat al mar. I comencen el camí.
I comença la bellesa de la narració. L'autor descriu tan vivament i tan poèticament el paisatge, el caminar dels dos personatges, les poques paraules que es diuen... Sovint caminen sense veure res absolutament. la neu i el vent els fan confondre el terra amb la muntanya , si no van amb cura, amb el barranc o penyasegat. De tant en tant un dels dos sembla que es vulgui quedar ajagut a la neu, la mort dolça, però l'altre sempre està a punt per fer-lo aixecar. Busquen les granges i ni les veuen perquè estan soterrades, cobertes de neu.
És un camí difícil físicament i emocionalment. En Jens quasi no parla, ni li agrada sentir parlar; el noi tot el dia parlaria i recitaria versos o cantaria... I a poc a poc, mal dormint en alguna granja, patint junts les dures inclemències del temps, s'aniran obrint, o coneixent-se l'un a l'altre. És un llarg camí...
Aquest llibre és molt bo, he gaudit llegint-lo i admiro profundament la prosa d'aquest autor. Però no és un llibre per a tothom. T'ha d'agradar la prosa poètica, la descripció detallada i repetitiva de les muntanyes, el mar, el camí, la neu, les barbes gelades, les petites converses, el canvi que es va gestant dins de cada un d'ells. És molt bo!!!

Cervera i Guissona

Marededéu romànica a la Col·legiata

Cervera i Guissona

Amb Enginyers jubilats

4 d'octubre de 2016

Sortida d'Enginyers. Sempre busquen un bon restaurant i després mirent els voltants a veure què podem visitar. Avui no ha estat així. Primer Cervera i després l'Àrea de Guissona. 

Cervera ja ho coneixíem però cal anar-hi amb una guia perquè ella porta les claus de la Universitat i de la Col·legiata de Santa Maria. 

Comencem per la Universitat. En la guerra de Successió Felip V va ordenar el tancament de totes les universitats catalanes excepte la de Cervera. Volia crear una universitat central, d'origen reial, sotmesa a Madrid i controlada per ell. Tot i començar les obres l'any 1717 no va ser fins al 1740 quan van rebre els primers estudiants i no es va acabar del tot fins al 1804. Ara hi estudien alumnes de ESO i Barxillerat.

És l'edifici més important i representatiu de la ciutat, tancat i estructurat al voltant de tres patis interiors. La façana principal és d'estil barroc i sobre la portalada s'alça la figura de la Immaculada Concepció, patrona de la institució. En el punt més alt de l'edifici es pot veure la corona reial, recordatori de la fundació monàrquica. 

El més bonic, o el que més m'ha agradat a mi, ha estat la Capella o Paraninf, amb un retaule magnífic dedicat a la Immaculada. I també la porta que dóna al Paraninf. 

Sembla que els estudiants portaven una vida molt dura i controlada. Missa diària, horaris estrictes i càstigs a la mínima cosa que no feien com manaven les lleis...

Sortint de la Universitat passem pel carrer Major, amb cases boniques, passem per davant la casa on es van fer les capitulacions matrimonials de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella, el 5 de març de 1469.

i arribem al carrer de les Bruixes, ombrívol, estret, sinuós  i humit on va néixer la festa de les Bruixes, l'Aquelarre, que es celebra al mes d'agost. 

Arribem després a la Paeria amb uns balcons molt curiosos, suportats per cares de personatges de tots els estaments socials. La Paeria és la casa del paer en Cap, el Batlle, anomenats així a Lleida i Cervera. Paer vol dir "home de pau" i ve del llatí "paciarium". Aquesta forma d'anomenar els batlles és un privilegi atorgat l'any 1264 pel rei Jaume I als antics cònsols de la ciutat.

I finalment a la Col·legiata de santa Maria, edifici gòtic molt alt -recorda una mica Santa Maria del Mar-  amb elements romànics 

Amb moltes capelles laterals

i amb un campanar gòtic que emergeix per sobre la Col·legiata i per sobre la Paeria. Cada campana té el seu nom i la més important és El Seny Major. Encara es posen sentir els tocs: el de Festa, el de morts, el de foc, el de sometents, el del mes de Maria, el del temps... 

La llàstima és que la visita ha estat molt curta i ni hem pogut pujar al campanar ni hem fet el recorregut de la muralla. Ho haurem de fer un dia pel nostre compte... 

Hem dinat  al'Àrea de Guissona, al Pitch and Putt, bufet lliure i ben ràpid perquè ens esperaven per fer el recorregut per les instal·lacions. Amb trenets i pujant i baixant hem fet un llarg camí veient part de les instal·lacions. L'edifici és molt gran, molt. I al final ens han fet veure un audiovisual força complet. Jo particularment n'hagués tingut prou amb el vídeo perquè veure els trossos de pollastre corrent per les cintes corredores o penjats sencers amb fila índia no m'han fet gaire goig. Crec que passaré una temporadeta sense provar el pollastre... 4.000 treballadors i crec que 600 enginyers treballant a l'Àrea! Déu n'hi do! Els enginyers dissenyen i construeixen tota la maquinària que necessiten. 

No deixen fer fotos, només quan ens fan vestir com si entréssim en un quiròfan que llavors sí que ens deixen... 

La sortida ha estat bé però no la millor que hem fet. Curta a Cervera, pel meu gust, i llarga a Guissona... Però tornarem a apuntar-nos quan en convoquin una altra!