dijous, 18 d’abril del 2013

Cyrano de Bergerac


Cyrano de Bergerac
d'Edmond Rostand

Biblioteca de Catalunya

17 d'abril de 2013

Direcció: Oriol Broggi
Traducció: Xavier Bru de Sala

Actors: Pere Arquillué, Marta Betriu, Bernat Quintana, Ramon Vila, Jordi Figueras, Babou Cham, Isaac Morera, Pau Vinyals, Andrea Portella, Emma Arquillué
 
Fa 28 anys, el 1985, vaig poder gaudir del Cyrano amb Flotats. Tot i que tothom parlava molt bé de l'obra em feia un no se què anar-hi, com si fes traïció a Flotats. Però la posada en escena es tan diferent, el Pere Arquiullué es fica tant en el paper de Cyrano, que no vaig enyorar l'obra vista fa tants anys.
Tos els actors corren i parlen de pressa, i es belluguen... Cyrano posa un punt diferent entre els altres actors. Al començament costava d'entendre tot el que deien ja que els seients estan distribuïts deixant un llarg espai pels actors i això fa que entre les corredisses i el parlar sense micròfon -o això em va semblar a mi- costés una mica entendre'ls. Després, de mica en mica, es van calmant i hi ha més diàlegs i s'entén molt bé.
Pere Arquillué fa un Cyrano magnífic, ficat en el problema de  tamany del nas com a excusa perquè no agradi a ningú ni ningú no el pugui estimar. El problema és més en ell mateix i troba l'excusa fàcil. És valent i orgullós i el bon cor li surt per amor a la seva neboda.
 
 
El final de l'obra és molt bonic. Ell, ja gran, recitant de cor l'última carta que va escriure per la seva estimada.
El tema és prou conegut i si tornem al teatre una i altra vegada a veure aquestes obres clàssiques és per gaudir un cop més del bon teatre i de la bona literatura.

Un paraíso inalcanzable



Un paraíso inalcanzable
de John Mortimer

Libros del Asteroide

Abril de 2013


Anglaterra des de la postguerra de la segona guerra mundial fins a Margaret Tachter. Un pastor protestant Simeon Simcox, de tarannà completament d'esquerres, mor i deixa tota la seva fortuna, accions d'una cervesera, a un diputat de dretes, Leslie Titmuss, fill d'un treballador de la fàbrica. La Dorothy, la seva dona, diu que algun motiu tenia i es queda tranquil·la. El fill gran, el Henry, novel·lista, vol impugnar el testament al·legant que el seu pare havia perdut el seny. Però en Fred, el germà petit, metge rural, no hi està d'acord, El que ell vol és saber el perquè: quin motiu tenia el seu pare per fer una cosa com aquesta.
I el que sembla que seria una novel·la d'intriga, es torna un relat de costums, de la vida en un petit poble, els seus habitants i les seves peculiaritats, tot amanit amb intel·ligència i humor britànics.
M'agrada el personatge de la Dorothy, callada, com despita la conversa quan no li interessa i com diu de clares les coses, les petites coses de cada dia, l'anar i venir amb les veïnes, amb la gent que té diners, i amb els que sobreviuen com poden.
En Leslie Titmuss que al començament et fa una mica de pena i l'acompanyaries de bon grat, a poc a poc es va convertint en una persona que et cau molt, molt malament. La història que ningú vol explicar d'en Tom Nowt i la seva cabana, l'estranya personalitat de la Charlie i de la seva mare, la Grace... L'Agnes i el seu pare el doctor Salter... tots són personatges que van enfilant l'obra i al final tot té un sentit. Més que la personalitat dels homes m'agrada la de les dones; de cada una amb el seu estil podria fer-se'n una novel·la!

dimecres, 17 d’abril del 2013

Seduïts per l'Art




Seduïts per l'Art

Caixaforum
amb Isabel Larruy

16 d'abril de 2013


 
 
 
 
 
Pot una fotografia provocar emocions iguals o superiors a una pintura? Aquesta és la pregunta que ens va fer la nostra guia, la Isabel Larruy, només entrar a l'exposició. I ens la va repetir al sortir.
És una exposició molt curiosa. Ve a demostrar que els fotògrafs estan molt influïts per les obres d'art i que s'inspiren i beuen d'elles tot sovint. Hi havia la pintura original i al costat la fotografia inspirada en l'obra d'art. I sovint era més bonica la fotografia que la pintura. Totes les Madones amb el nen, a la pintura,
són hieràtiques; en la fotografia buscaven el fill o el nebot, i el posaven a la foto. I la mare tenia la mirada més dolça. I per això enganxa més.

 
El quadre de Goya "Els afusellaments del 2 de maig" els veus amb una fotografia impressionant. Molt gran i sense cap persona; tot són absències... Veus la terra barrejada amb la sang, el paisatge, i el que impressiona és la buidor, la terrible buidor.
De l'escultura "El grup de Laucont" el fotògraf va agafar el símbol de la serp i va fotografiar l'esquena d'un noi amb un tatuatge impressionant d'una serp.
 
 

Es veu com agafen postures d'algun quadre i les copien en modern i en fotogarfia. I el resultat és molt, molt bo.
Una fotografia em va impressionar molt: una noia mig ajaguda en un llit la posició de la qual és calcada a la d'una pintura, "La mort de Sardanapolo" de Delacroix, d'un emperador assegut al llit contemplant com maten a tots els qui el volten.

 
 
 La última fotografia de l'exposició és un ram de flors de tots colors que esclata per l'efecte d'uns petards: explosió de colors!, és impressionisme pur. I és la fotografia del tríptic.
També em va agradar una fotografia que hi ha a l'entrada: és una habitació per on sembla que hi ha passat una forta ventolera. estudiant cada objecte i la posició dels mobles pots saber la història d'aquesta fotografia.


Jo pensava que no es podia comparar la pintura amb la fotografia. La veritat és que algunes de les fotografies movien més emocions que les pintures. I m'han agafat ganes de fer una fotografia amb els néts inspirada en una pintura. Ja veurem si es deixen...

dilluns, 8 d’abril del 2013

Càndid o l'optimisme


Càndid o l'optimisme
de Voltaire

Abril de 2013

No havia llegit res de Voltaire, encara que em fa vergonya dir-ho, i creia que seria feixuc de llegir. Però tot esperant els llibres de Sant Jordi he trobat aquest llibret i me l'he llegit. I estic contenta. És com un conte previsible, amb aventures de l'època. La veritat és que no sé per què creia que Voltaire escrivia coses més filosòfiques i complicades.
Les aventures de Càndid, un noiet educat sota el mestratge del filòsof Pangloss en el castell del baró de Thundertentronckh, a Westfalia, pel fet, segons males veus, de ser fill il·legítim de la germana del baró, comencen el dia que s'enamora de la filla del baró, Cunegunda, i el pare el treu del castell amb un cop de peu.
Deia Pangloss: Queda demostrat que les coses no poden ser d'una altra manera: perquè si tot és fet d'acord amb un fi, tot és necessàriament segons el millor fi. Tots els esdeveniments estan encadenats en el millor dels móns possibles.
Càndid, candorós i innocent com el seu nom indica, es regeix per aquesta màxima del seu professor i malgrat tots els tràgics esdeveniments que li passen a través de la història ell sempre hi veu el millor que li podia passar.
És un llibre ingenu, amb aventures inversemblants però que llegeixes d'una tirada i veus que no és un llibre més, una bestiesa, sinó que té un fons que et dur a apreciar aquesta lectura.
Però mai hagués pensat que fos de Voltaire si no hagués vist el seu nom a la portada... Sovint ens fa por llegir segons quins autors, pensem que seran massa profunds o difícils, i en el fons pots llegir tot el que et cau a les mans, i si és un llibre d'un bon autor, encara millor.

dilluns, 1 d’abril del 2013

La memòria de les pedres


La memòria de les pedres
de Carol Shields

El Balancí

Abril 2013

L'autora ens explica la vida de la Daisy, i de retruc la dels seus pares, els seus fills, els seus néts... La primera pàgina del llibre és un arbre genealògic, a fi que no et perdis llegint-lo. Potser no n'hi ha per tant... La Mercy és la mare de la Daisy. És una dona forta i grossa, sense pares i criada en un orfelinat. Tan bé s'hi trobava i tant ajudava que s'hi va quedar a treballar. Un noi, però, el Cuyler, treballador de la pedra a la cantera, esprimatxat i menut, se'n va enamorar. Es va enamorar de la seva cara, la seva boca, els sacsons dels seus braços... I es va casar. Ella mai no se la veu entregada a ell; suporta la vida matrimonial i es sorprèn del delit d'ell de fer l'amor cada nit. Ell hi troba la felicitat. Tampoc no havia tingut una infància massa feliç. Pares treballadors, germans que no s'avenen...en aquella casa no s'hi respirava ni pau ni amor. La Mercy tenia cura del Cuyler i sobretot li cuinava molt, tot i que ella el veia com un llepafils. La seva vida, la seva felicitat, era menjar i cuinar. Si es va casar va ser, crec jo, perquè ell li va parlar d'una caseta pels dos amb una cuina per a ella. I ella era feliç allà dins.
Es va anar engreixant i la panxa li tibava molt. Però d'aquelles coses no en parlava amb ningú, ni amb la Clementine, la seva veïna, que no veia el moment d'anar a casa la Mercy a passar alguna estona; com s'estimava a la grassoneta Mercy! Finalment aquella panxa va decidir fer el seu camí, i un dia estant sola, davant la mirada d'un rodamón que li trucava a la porta va començar a anar de part. Ningú no ho sabia que estava embarassada, ni ella mateixa. Però el part no venia bé, va arribar la veïna, el metge i finalment el marit. La nena va néixer bé però ella va morir en el part. El deconsol d'en Cuylar va ser terrible. Ni tan sols es mirava la nena que, sola sobre la taule de la cuina, va adonar-se ja en aquell primer moment, de la seva solitud. La Clementine, tipa del marit, dels fills i de la seva vida reclosa a casa, va agafar la nena i se'n va anar a la ciutat, a casa del seu fill Barker que treballava i vivia sol. En Cuylar en el seu desesper fa amb pedra petita un monument a la seva dona, i oblida la filla que viu ja lluny d'allí.
Un dia però, mor la Clementine i en Barker ho fa saber al pare. Aquest te ara una bona feina i acull la seva filla de 9 anys, la porta a les millors escoles i la nena creix en un ambient diferent. I d'aquest temps li queden bones amigues. Passen coses, es casa dues vegades, té fills, és bona cuinera i un exemple de mare de família, li agraden molt les flors i té el millor jardí de la ciutat. La gent el va a veure i s'extasien davant la meravella de flors i plantes i de com les cuida. Els fills creixen, té néts, però estem en un país on la gent va a viure a llocs llunyans, i les famílies no poden trobar-se massa. la filla viu a Londres, i els fills a diferents llocs dels EEUU. Ella acaba a Florida, amb la companyia d'amigues, gaudint de cada instant però a mida que es fa gran s'adona cada vegada més de la solitud que ha viscut tota la seva vida, i pensa cada vegada més en aquella mare que no va conèixer. Sense mare, solitud, lluita en solitari. Com era aquesta mare? Què va passar? Com era el seu pare quan es van casar?
És un llibre bo de llegir, amb molts petits detalls, que retrata la vida d'una dona que no viu la seva vida sinó la de la família, fins al dia que se n'adona i vol ser ella mateixa. Però tot a pas lent. I en el fons, quan arriba l'última hora, està també en la seva solitud i no pot decidir ben be el que vol. I li torna la exquisida educació que va rebre i en la qual va viure tants anys.

Pasqua i mones


Pasqua i mones

1 d'abril de 2013

Un any més ha passat ja la Pasqua, cadascú segons el seu tarannà i les seves vivències. Però tots junts en acte d'amor i comprensió i ajuda que és el més important!
Aquest any hem fet nosaltres les mones. Vaig tenir la idea lluminosa de fer un curset de dues hores per aprendre a fer mones de xocolata. I sembla mentida tot el que hem arribat a fer entre tots, fills, joves i jo mateixa.
El dilluns de Pasqua, el dia que ens reunim tots per celebrar la Pasqua, vam començar amagant ous al jardí, feina que aquest any ha recaigut en els dos néts grans, i la resta s'han dedicat a buscar-los. El Jordi petit no sé pas què pensa, però fa com tots i tot ho entén; i corre com els altres a buscar els ous amagats.
 
 
Després, i abans de dinar, hi ha el repartiment de mones. Com tots els padrins excepte un són de la nostra família és un goig treure les nou mones, aquest any molt personalitzades ja que les hem fetes pensant en cada un d'ells. Molta feina però molt agraïda! Aquí les teniu. Ja veureu que no són perfectes com les comprades però Déu n'hi do! L'any que ve ja tindrem més pràctica!  
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
Les dues últimes ja no teníem prou temps i vam haver de comprar la gallina i la granota, desestructurar-les, com fa el Ferran Adrià, i fer-les una mica nostres.
I encara n'hi ha una altre per a una fillola de l'altra família...
 
 
No pots evitar, ni vols, un sentiment d'orgull i de satisfacció en veure tota la família reunida i feliç! Que per molts anys poguem seguir celebarnt-ho!!!
 

I aquí amb tota la família


I a més vam celebrar l'aniversari els dos petits!

 

dilluns, 25 de març del 2013

Diumenge de Rams

Diumenge de Rams

24 de març de 2013



Diumenge de Rams, pòrtic de la Setmana Santa. Dia dels nens i nenes que amb les seves palmes i palmons alegren les esglésies, més aviat tristes i fosques.
Costums que es van perdent en el temps. Aprofitem els qui encara ho celebrem i ho vivim amb goig!
I ara comencen els dies més intensos i importants de la vida cristiana. Rams, l'alegria de la gent quan veu entrar Jesús a Jerusalem. Dijous Sant, l'últim sopar de Jesús i el primer nostre, la nostra primera eucaristia, moments que hem d'intentar recordar, fer nostres i viure'ls; eucaristies carregades de sentit i no de paraules que ens sonin buides, adaptar-les a l'ara i a l'avui sense perdre el sentit ple que tenen. Plena comunió amb els qui ens volten, amb els qui pateixen, amb els més petits... que aquest és el sentit de l'Eucaristia. Divendres Sant, la passió, el dolor, el crit de Jesús abans de morir, que ens recorden massa a tanta gent que avui viu la seva particular passió i voldríem que sabessin que després hi ha una resurrecció, que el dolor s'acaba, que la vida segueix... I la Resurrecció, el gran dia dels cristians, tan difícil d'explicar als qui no creuen i tan viscuda pels que tenen fe. Difícil, esperançadora, camí de pau i de felicitat però que només  a través de la fe, del salt al buit, podem entendre i viure.
Bona Setmana Santa i Bona Pasqua!
I deixo aquí un poema de la Maria Mercè Marçal, que he tret del Lluna de març. Espero, Marta, que no et sàpiga greu. M'agrada la poesia de la Maria Mercè i aquest no l'havia llegit.
I m'agrada llegir el que diu de les mans: la mà del nen i la nostra, la nostra i la del Pare...

Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada
i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.
La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.
L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.

Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.
Ja ni sabem on s’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.
 
                                 Maria Mercè Marçal