L'acabadora

L'acabadora

de Michela Murgia

Traducció de Mercè Ubach

Proa

A tot vent

Diu Stefano Puddu Crespellani al final del llibre: La mirada, en aquest llibre, és una eina de comunicació extraordinària, que manté intacta la seva precisió - un aspecte que es podrà apreciar millor en una segona lectura, gairebé necessària en un text com aquest, que està fet per ser rellegit.

I jo, seguint el seu consell l'he rellegit. I sempre, en una segona lectura, hi trobes coses o vivències que no havies entès del tot o que veus llavors en tota la seva profunditat.

La Bonaira Urrai viu a Soreni, un poblet interior de l'illa de Sardenya. És un vídua que no va arribar a casar-se. Un dia, mirant-se la Maria Listru, de sis anys, va decidir demanar-la com a fill'e anima. La mare de Maria, vídua amb tres filles més i sense diners va acceptar i el mateix dia la Maria se'n va anar a viure amb la Bonaira agafada de la seva mà. La Maria, mentre somreia, intuïa que en alguna banda hi devia haver un motiu per plorar, però no va aconseguir que li vingués al cap.

Això era corrent en aquella època i en llocs determinats; era un acord mutu en què tots sortien guanyant. Una nena de família pobre i una dona rica sense fills. La nena no perdia el contacte amb la seva família però tenia dues mares i vivia amb la segona i l'havia de cuidar i obeir.

No sempre que la Bonaira Urrai parlava amb la Maria, la nena l'entenia. La Maria no l'havia entès de res, però igualment va assentir, perquè no tot el que s'escolta s’entén de seguida.

La Maria viu feliç amb al Bonaira, que fa de modista i li ensenya a cosir i l'obliga a anar a l'escola i estudiar. Només li deixa fer festa el dia de la verema que va a casa dels Bastíu, amb les seves germanes i amb el fill petit de la casa, l'Andría, molt amic seu.

Un dia, però, descobreix el veritable ofici de la seva mare d'ànima. És acabadora, ajuda a ben morir. Quan algú del poble està ja agonitzant, quan ja no hi ha solució i el malalt ho demana, la família va a buscar a la Bonaira Urrai i ella ajuda a ben morir al malalt. De la manera que la Maria se n'adona no pot assimilar-ho i fuig de l'illa. Hi retornarà quan l’avisen que la Bonaira s'està morint i llavors entendrà moltes coses, tant a través de la mateixa Bonaira com amb la companyia i conversa des seu amic Andría.

Com els ulls de l'òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, on la seva funció és la mateixa que la lluna, necessària per crear marees de sentit en algun invisible més enllà de l'ànima.

Ningú no li'n va donar mai cap explicació, però a la Bonaira, amb quinze anys, no li van fer falta per entendre que s'havia posat fi al sofriment d'aquella mare amb la mateixa lògica amb què s'havia tallat el cordó umbilical del nen.

-Quan acaba el dol, Tzia?

-Quan s'acaba el dolor s'acaba el dol.

-O sigui que el dol serveix perquè tothom vegi que se sent dolor...

-No, Maria, el dol no serveix per a això. El dolor va despullat, i el negre serveix per tapar-lo, no per fer-lo veure...

Davant de Giannina Bastíu, que estava encongida al costat del seu fill amb un vestit de flors cridaneres que no tenien ni una taca de negre, la Maria va veure amb claredat que aquella era la dona més de dol que hagués plorat mai cap mort a Soreni, i va comprendre finalment què havia volgut dir Bonaria Urrai aquella vegada.

No em cansaria de posar cites del llibre... Tot el que diu la Bonaria té un sentit exacte i precís i profund, i la nena se l'escolta sempre i ho guarda fins al moment que ho necessita. És una bona mare, molt bona, que deixa que sigui la nena que vagi fent seves les coses, les etapes de la vida, sempre però, al seu costat, la seva mirada que tot ho veu, que tot ho diu...

Aquesta història només és possible en un lloc com Sardenya, una illa tancada que ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Crec que tres paraules que poden definir aquesta obra son: mirades, poble i naturalitat.

És un llibre bo de llegir, de rellegir, i fins i tot de tenir-lo a casa per donar-hi un cop d'ull d'aquí un temps.