Entre cielo y tierra

Entre cielo y tierra
de Jón Kalman Stefánsson

Salamandra

Març 2017

És la primera part de La tristeza de los ángeles que em va agradar molt, molt! 

Islàndia al mes de març. Un poblet petit als fiords del nord del país on la gent viu exclusivament del que pesca, sobretot del bacallà. El noi i en Bárdur llegeixen estirats al mateix catre en una habitació de 8 persones. En Bárdur llegeix El paradís perdut, de Milton; el noi se l'escolta. La resta, homes rudes i avesats a la dura vida de mar no comprenen aquesta afecció a llegir. En Pétur i la seva  dona Andrea, que també dormen al mateix lloc, estan pendents del temps. Ell per anunciar que ja és el moment d'anar a la barca, ella per fer el cafè i el pa amb mantega per esmorzar. És negre nit. Sembla que el temps no és dolent del tot, però del març no te'n pots fiar. Arriba el moment i van a cap a la barca. Abrigats i amb jaquetots gruixuts que no deixin passar massa aigua. L'Andrea els despedeix. En Bárdur fins a l'últim minut intenta memoritzar els versos de Milton: 

... para mi tú eres todo cuanto existe bajo el Cielo

Llegint es deixa la jaqueta sobre el llit... 

A l'aigua tot és difícil. Han de remar fort i quan arriben al lloc on en Pétur sap que hi ha bacallà, han de tirar les línies, cordes amb els hams i la carnassa, que farà que tornin a casa, si tornen, si el temps els ho permet, si no hi ha una ventada forta, una tempesta inesperada, i farà que puguin salar-lo i vendre'l i guanyar-se la vida. 

Les barques són una peça de fusta amb rems per 6 persones. Ells veuen que només una fusta els separa de l'aigua; i no saben nadar. Cap d'ells.

Quan ja tenen les línies plenes de bacallà canvia el temps. De cop. I arriba una forta ventada d'hivern. La barca torna com pot cap a la costa però el fred és glacial, i neva. La frontera entre la vida i la mort pot ser que depengui només d'una peça de roba: d'un jaquetó de pell...

Confien molt en Déu. Sempre pensen en Ell com a Salvador; beneeixen les barques, els rems... 

Reman y sus corazones bombean sangre e incertidumbre sobre el pescado y la vida. pero no sobre Dios, no, porque entonces nunca se atreverian a meterse en aquel cascarón, un ataúd abierto en medio del mar, que es azul en la superficie y negro com la pez por debajo. Para ellos, Dios es absoluto. Él y Pétur son probablemente los únicos seres a los que Einar respeta en este mundo, a veces a Jesús también, pero ese respeto no es igual de incondicional, un hombre que ofrece la otra mejilla no duraría mucho en nuetras montañas. 

El llibre que llegeix en Bárdur li va deixar un home de Lugar, un poble més gran prop d'on són ells. L'home es va tornar cec i només deixava els seus llibres, en tenia 400!, a molt poques persones, i una d'elles era Bárdur. Quan tornés de la pesca l'havia d'anar a tornar. 

És un llibre totalment descriptiu, tant del paisatge, del mar, del temps, com dels personatges. Tot el que passa pel cap del noi, de l'Andrea, d'en Pétur; la vida de la gent de Lugar, persones com el carter, en Jens, que és protagonista del segon llibre juntament amb el noi, com es comporten davant el noi, com el noi va responent als estímuls que li venen de fora quan ell voldria tancar-se en ell mateix, com dins d'un ou... 

A mi m'ha agradat el llibre i les seves descripcions, però tot i que el vaig llegir primer em va agradar més La tristeza de los ángeles. Però no és fàcil ni per tothom. T'ha d'agradar endinsar-te en aquest món i sentir-te voltada de neu, fred i aigua. I persones. I paraules...

Leyó un poema y eso lo congeló hasta los tuétanos.

Algunos poemas viajan con nosotros hasta donde no llega palabra ni pensamiento alguno, viajan contigo hasta la esencia misma, la vida se detiene un instante y se vuelve hermosa, se vuelve diáfana de añoranza y felicidad. Algunos poemas transforman tu día, tu noche, tu vida. Algunos poemas te hacen olvidar, olvidas tu tristeza, tu desesperanza, tu chaquetón de marino, y entonces el frio llega hasta ti: ¡pillado!, dice, y estás muerto. El que muere se transforma al instante en pasado.